Traduccions radiofòniques

Els ser­veis infor­ma­tius de la majo­ria d'emis­so­res radiofòniques que eme­ten en aquest país tenen el vici de fer la tra­ducció simultània a sobre mateix de la veu d'un per­so­natge de la notícia. Et donen un ins­tant breu per sen­tir l'anglès d'Obama, l'italià de Ber­lus­coni, el francès de Sarkozy o l'àrab de Bin Laden. Aquest mètode sem­pre m'ha fet ràbia. I, a més, l'he tro­bat inútil i ridícul. És una cosa –per­me­teu-me una lla­ti­nada i una cas­te­lla­nada– entre un qui­ero y no puedo i un coi­tus inter­rup­tus. Per què ho han de fer així, tan estrambòtic? Neces­si­ten cre­di­bi­li­tat? Si ja en tenen: per això els sin­to­nit­zem! Per què com­pren talls de veu? Per què en com­pren, si les agències o inter­net mateix els ofe­rei­xen traduïts? Si el que pre­te­nen és infor­mar i no pas fer-se el poli­glot, per què no lle­gei­xen les decla­ra­ci­ons del pro­ta­go­nista i prou? Què ho fa que hagin de tra­duir l'italià i el por­tuguès, que s'ente­nen per­fec­ta­ment sense haver-los estu­diat mai? Quan tre­ba­llen, tenen pre­sent l'existència de la tele i inter­net? Tenen pre­sent que, ja que només usen la paraula, en tin­drien prou donant les claus, tra­duint sig­ni­fi­cats i sent didàctics?