El repte de la proximitat

Fa trenta anys, quan varen néixer les tele­vi­si­ons locals, el vídeo domèstic estava de moda. Qual­se­vol per­sona amb idees de futur acos­tu­mava a dir que “el vídeo té mol­tes pos­si­bi­li­tats”, però a l'hora de la veri­tat el vídeo ser­via majo­ritària­ment per fil­mar bate­jos i casa­ments. Amb les inci­pi­ents tele­vi­si­ons locals pas­sava una cosa sem­blant. Els teòrics podien for­mu­lar teo­ries de l'alli­be­ra­ment a par­tir de la capa­ci­tat d'agi­tació política de les tele­vi­si­ons locals, però la majo­ria de les teles varen néixer per imi­tar allò que feien les teles pro­fes­si­o­nals. Hi havia un cert ama­teu­risme que par­tia de la idea que amb pocs mit­jans calia fer el model de les altres tele­vi­si­ons. Han pas­sat trenta anys i mol­tes tele­vi­si­ons que juga­ven a ser tele­vi­si­ons de veri­tat s'han con­ver­tit en tele­vi­si­ons pro­fes­si­o­nals. Avui la tele­visió local és una rea­li­tat pro­fes­si­o­nal que fun­ci­ona. Pro­ba­ble­ment el repte de la majo­ria ha estat el de saber infor­mar i entre­te­nir. Com a mit­jans de comu­ni­cació, el camí cap a la pro­fes­si­o­na­lit­zació ha ser­vit per rei­vin­di­car la tasca de la infor­mació de pro­xi­mi­tat. Mol­tes cade­nes expli­quen tot allò que afecta la política muni­ci­pal i són un fòrum de l'acti­vi­tat política a nivell local. Tot sovint, aquest repte essen­cial ha estat com­pli­cat, sobre­tot quan mol­tes tele­vi­si­ons han hagut de sobre­viure gràcies a la dependència de les aju­des muni­ci­pals i han hagut de jugar amb més o menys for­tuna el ser­vi­lisme polític. Avui, després de la tem­pesta ori­gi­nada per l'emergència de les xar­xes soci­als i de les noves for­mes de sub­jec­ti­vi­tat infor­ma­tiva, el repte de futur de les tele­vi­si­ons locals radica en com con­ti­nuar actu­ant com a ser­vei públic, com a garant de l'eficàcia de la política de pro­xi­mi­tat. La solució no és fàcil i les tele­vi­si­ons no poden dei­xar-se empor­tar per la inèrcia. En trenta anys, han esde­vin­gut un pun­tal bàsic per repen­sar unes polítiques comu­ni­ca­ti­ves que poden anar de la infor­mació a la peda­go­gia, de l'edu­cació a la diversió.