Com una bala enmig del cor

Són els edi­fi­cis, les cases, els tes­ti­mo­nis de la història, de les nos­tres vivències, de les memòries fami­li­ars, que sovint tenen tan­tes ver­si­ons com mira­des l'han habi­tat. Les parets que ama­guen els secrets, els miralls que ens mos­tren el pas dels anys i la pols que cobreix les infàmies o eli­mina rancúnies. La Torre de la Serra, de Joni D., és la memòria de la resistència del país des de la rea­li­tat d'una nis­saga que veu com els fets, sovint impre­vi­si­bles, van deter­mi­nant el futur. Una dona que es dedica a donar suport als maquis tot recor­dant el seu marit mort al front de la Guerra Civil espa­nyola, una pare­lla que forma part d'un grup autònom durant la Tran­sició, una fuga a França després de veure un assas­si­nat, un des­no­na­ment que acaba en detenció, l'amor clan­destí i un fill que en arri­bar et situa en una de les deci­si­ons més difícils de la teva vida, un pare que retorna a la torre de la seva infan­tesa i recorda, i des­cansa, i fa balanç, que és com assa­bo­rir la nostàlgia dels incor­rup­ti­bles en uns anys de renúncies i ter­gi­ver­sa­ci­ons.

Però no pen­seu que La Torre de la Serra és una novel·la històrica: és la història d'uns sen­ti­ments, d'unes emo­ci­ons, des de la quo­ti­di­a­ni­tat d'unes llui­tes situ­a­des en dife­rents moments de la vida d'aquest país. Amb un estil àgil, Joni D. signa el relat inter­ge­ne­ra­ci­o­nal, una història dura plena de ten­dresa sense esqui­var la con­flic­ti­vi­tat armada del segle XX, amb per­se­cu­ci­ons i cases ple­nes d'ama­ga­talls que con­ver­tei­xen els panys de casa en auto­ma­tis­mes impos­si­bles, l'amor plana per sobre de tota la història i sovint la impos­si­bi­li­tat és la con­seqüència de revol­tar-se con­tra els ven­ce­dors i la injustícia, estar dis­po­sat a posar-hi no només el cor i les idees, sinó també tot el cos, les mans, la vida.

En aquesta rentrée literària segu­ra­ment ningú no us par­larà de La Torre de la Serra, amb pròleg de Jann-Marc Roui­llan –ningú millor que ell per pre­sen­tar-nos aquesta història, per fusi­o­nar relat i coherència vital–. Jo trobo que ha estat la lec­tura de l'estiu, amb llàgri­mes inclo­ses, sense pre­ten­si­ons i amb una càrrega a prova de cors. “Ens neguem a obli­dar –diu en Jann-Marc– i cami­nem per la serra entre les nos­tres ombres i les dels nos­tres ger­mans grans.” I la dels nos­tres pares i avis, hi afe­geixo. Lle­giu aquest lli­bre, no tor­na­reu a ser els matei­xos. Com no seria el mateix aquest país sense la sub­versió de la gent que ha cons­tituït les resistències de la història petita, mai mese­lla.

Joni D. no oblida i rei­vin­dica aquesta cul­tura des dels mar­ges que sen­zi­lla­ment és la seva tra­jectòria vital (músic, peri­o­dista, acti­vista i res­pon­sa­ble del segell Kasba Music). Va debu­tar amb Que pagui Pujol! Una crònica punk de la Bar­ce­lona dels 80 i va con­ti­nuar amb Grups Autònoms. Una crònica armada de la Transacció democràtica. Ara, amb La Torre de la Serra, signa una novel·la par­tint de totes les referències i experiències acu­mu­la­des i pas­sada pel fil­tre dels anys i l'ofici. Si aneu a veure la magnífica expo­sició d'un altre dels impres­cin­di­bles al Santa Mònica, Nunes. Més enllà del Temps, tro­ba­reu un joveníssim Joni D. que apa­reix a la pel·lícula Gri­tos a ritmo fuerte i dóna tes­ti­moni dels anys que fa que en Joni es mou per aquests mons de car­rers sense nom i llam­bor­des humi­des i ensan­go­na­des. Un tio gran, en Joni! De veri­tat, feu-vos el regal i no dei­xeu pas­sar aquesta novel·la. Com a mínim, no digueu que ningú no us n'ha par­lat.