Cada nit, com l'última festa

Dei­xant de banda les eti­que­tes, “això que encara en diuen l'indie espa­nyol” , i arri­bats a la con­clusió que el que abans s'escol­tava als mar­ges ara sona més estan­dar­dit­zat, la funció social és la mateixa, l'objec­tiu de la música és igual ara que fa vint anys: el con­cert, el directe, plan­te­jat com si fos sem­pre l'última gran festa. La banda Izal pro­mo­ci­ona així el seu ter­cer disc, Copa­ca­bana , que va pre­sen­tar diven­dres a la nit a la Sala La Mirona , dins l'oferta musi­cal del fes­ti­val Tem­po­rada Alta.

La for­mació madri­le­nya lide­rada per Mikel Izal té un so molt depu­rat i pen­sat per moure mas­ses, amb tics de banda d'estadi: donar-ho tot perquè a baix ho donin tot; es per­se­gueix la nit memo­ra­ble, que mai es repe­teix, però sem­pre busca repe­tir-se. Amb cançons que s'engan­xen i amb lle­tres que impreg­nen l'aire d'aque­lla olor recon­for­tant, d'eterna joven­tut, de posi­ti­vi­tat, de gust de xiclet de maduixa. No és el mateix perquè en són el doble, però és aque­lla sen­sació de tenir 20 anys i escol­tar una cançó de Los Pla­ne­tas. I Izal ho exe­cuta amb cançons que es core­gen amb con­seqüències afòniques com Que bién . A La Mirona també es va can­tar, amb els fans en èxtasi, La mujer de verde, Pequeña gran revo­lución i El baile. Mikel Izal va fer broma amb Trump i va recor­dar els col·legues de Super­sub­ma­rina , però el con­cert anava amb la directa. El con­feti va caure, hora de tan­car el Copa­ca­bana. Ja amb els llums oberts a la pista, i amb l'Sput­nik DJ excel·lint amb la sessió post­con­cert, la banda va acos­tar-se a la barra per fer una copa amb els fans, i fer-se alguna foto més.