cultura

des del jardí

vicenç pagès jordà

Paradoxes de ‘La Vanguardia'

GGaziel s'hi lamenta del país, dels polítics, dels intel·lectuals, però sobretot dels propietaris del diari

Un dels fenòmens més curi­o­sos del nos­tre país és La Van­guar­dia, un diari que no s'ha carac­te­rit­zat pre­ci­sa­ment pel cata­la­nisme, però que lidera els rànquings de ven­des des de fa dècades. Tres lli­bres poden aju­dar-nos a enten­dre'n les inte­ri­o­ri­tats.

Ser­vi­tud, sub­ti­tu­lada Memòries d'un peri­o­dista (1928, ree­di­tat per última vegada el 2002), no és pas una gran novel·la, però Joan Puig i Fer­re­ter hi plasma la seva experiència com a redac­tor en el diari, que ell reba­teja com La Llan­terna. Hi denun­cia la pràctica del plagi, les enve­ges dels com­panys, la humi­li­ació de l'auto­cen­sura i els interes­sos extra­pe­riodístics. Pel que fa a la línia edi­to­rial, s'hi pot lle­gir: “Som l'òrgan de la gent qui­eta i aco­mo­datícia”.

A Una història de ‘La Van­guar­dia' (2006 i 2010), el peri­o­dista Josep Maria Huer­tas res­se­gueix minu­ci­o­sa­ment els ini­cis i la tra­jectòria del mitjà. Un dels pro­pi­e­ta­ris, Car­los Godó, s'hi auto­de­fi­neix com a “fun­da­men­tal­mente guber­na­men­tal”. Com recorda Huer­tas, del 1939 al 1978 la capçalera va ser La Van­guar­dia Española, un adjec­tiu introduït pel direc­tor Manuel Aznar, avi de qui més enda­vant pre­si­di­ria el govern espa­nyol.

El 1971 apa­reix de manera pòstuma a París la Història de ‘La Van­guar­dia', de Gaziel, que en va ser direc­tor del 1920 al 1936. Aquest lli­bre bell i trist va ser ree­di­tat el 1994 per Empúries i ara ha rea­pa­re­gut gràcies a la jove edi­to­rial L'Altra. En un pròleg magnífic, Anto­nio Baños com­para el pro­pi­e­tari amb el Ciu­tadà Kane d'Orson Wells, i Gaziel amb el seu home de con­fiança, que a la pel·lícula és inter­pre­tat per Joseph Cot­ten.

La Història de ‘La Van­guar­dia', de Gaziel, incor­pora dosis ele­va­des de luci­desa i d'amar­gor. Hi des­taca el retrat àcid de Ramon Godó, ram­pe­llut, esguer­rat, sociòpata, “homúncu­lus recon­cen­trat”, l'anti­ca­ta­la­nista que va con­so­li­dar el diari més lle­git de Cata­lu­nya. Gaziel s'hi lamenta del país, dels polítics, dels intel·lec­tu­als, però sobre­tot dels pro­pi­e­ta­ris del diari. Segons ell, dos prin­ci­pis edi­to­ri­als s'han man­tin­gut al llarg de tots aquests anys: “Aca­ta­ment automàtic a les ins­ti­tu­ci­ons tri­om­fants” i “Defensa, sense dis­cussió pos­si­ble, de l'ordre esta­blert”. No és estrany que un dels grans pro­ble­mes de Gaziel fos res­pon­dre quan li pre­gun­ta­ven per què un diari amb aques­tes carac­terísti­ques es deia La Van­guar­dia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia