cultura

predileccions

Usurpadors intel·lectuals

VVull pensar que Ferrater i Castellet anaven de bona fe i les seves errades es devien a la ignorància o un lapsus momentani de memòria

Dues peti­tes anècdo­tes que giren a l'entorn del mateix tema: els usur­pa­dors intel·lec­tu­als, és a dir, aque­lles per­so­nes en el món cul­tu­ral que, per ignorància o pre­potència, s'atri­bu­ei­xen ale­gre­ment la feina dels altres.

La pri­mera anècdota. Un alumne em porta una fotocòpia subrat­llada de la pri­mera pàgina de La poe­sia de Car­les Riba (1979), de Gabriel Fer­ra­ter, on lle­geixo el pas­satge següent: “La meva gene­ració en tenim qua­ranta, i resulta que ara manem nosal­tres, i hem impo­sat per ter­ro­risme [...] una accep­tació de Riba; de manera que, ara, ningú no s'atre­veix a dir que Riba és un poeta difícil i incom­pren­si­ble”. El dia que Fer­ra­ter va escriure aques­tes parau­les anava errat d'osques. Qui va fer exac­ta­ment, fil per randa, la tasca que Fer­ra­ter s'atri­bu­eix va ser Joan Tei­xi­dor a la famosa Anto­lo­gia gene­ral de la poe­sia cata­lana (1936), com­pi­lada a sis mans entre Martí de Riquer, Ramon Miquel i Pla­nas i l'autor de Fluvià. I Tei­xi­dor, dei­xe­ble i amic de Riba, tenia ben clar que par­lava en nom de la seva gene­ració, una gene­ració que aple­gava poe­tes de la talla de Rosa Leve­roni, Bar­to­meu Ros­selló-Pòrcel i Joan Vinyoli, entre altres. És pos­si­ble que Fer­ra­ter pros­seguís la tasca de Tei­xi­dor i la seva gene­ració, però la pater­ni­tat exclu­siva de la rei­vin­di­cació és tota de Tei­xi­dor.

La segona anècdota. A l'acte de pre­sen­tació de la versió cata­lana de Lluís Ser­vera d'Il dolore, de Giu­seppe Unga­retti, Josep M. Cas­te­llet va decla­rar que ell havia estat la per­sona que havia donat a conèixer el poeta italià a Cata­lu­nya. Com el seu com­pany Fer­ra­ter, Cas­te­llet es va atri­buir la feina d'altres per­so­nes, en aquest cas la des­in­te­res­sada feina de Tomàs Garcés i Joan Tei­xi­dor. Només es pot dir que Cas­te­llet havia pros­se­guit la feina de Garcés i Tei­xi­dor res­pecte a la recepció de l'obra d'Unga­retti a Cata­lu­nya.

Vull pen­sar que Fer­ra­ter i Cas­te­llet ana­ven de bona fe i les seves cor­res­po­nents fica­des de peus a la galleda es devien a la ignorància o a un lap­sus momen­tani de memòria. Sigui com sigui, però, em sem­bla que el poeta i el crític tenien l'obli­gació, com a intel·lec­tu­als de pri­mera fila com eren, d'anar pel món més infor­mats i docu­men­tats. Les dues anècdo­tes demos­tren, una vegada més, que Fer­ra­ter i Cas­te­llet sovint esti­ra­ven més el braç que la màniga.

Els suc­ces­sius guanys de qua­li­tat del sis­tema lite­rari sem­pre són l'obra de molta gent i no el feu exclu­siu dels famo­sos happy few. Cal anar amb molta cura i atenció i reconèixer en tot moment la feina dels altres, sobre­tot ara que vivim en el món del jo, jo, jo i jo.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia