Pàgines familiars

Mai no esbri­na­rem si és només una novel·la, un aplec d'històries fami­li­ars ben enllaçades o una mica de tot el que desprèn el pri­mer lli­bre de Gemma Ruiz. No importa. Arge­la­gues és una nar­ració rica en històries dife­rents de la vida cata­lana del segle XX que enllu­er­nen per la seva pro­fun­di­tat i cru­esa i encara més per la riquesa oral amb què estan orna­men­ta­des. Un retaule gegantí de l'evo­lució humana i social del segle XX al nos­tre país, amb una aco­lo­rida pre­cisió dels sen­ti­ments, il·lusi­ons, emo­ci­ons, ale­gries, decep­ci­ons, tris­te­ses i frus­tra­ci­ons que l'han impreg­nat. Un pes­sic impor­tant de l'encara minsa memòria històrica d'aquest temps, vist, revist i plas­mat amb exqui­sida sen­si­bi­li­tat feme­nina.

A Arge­la­gues hi ha tres per­so­nat­ges clau: la Remei, mirall de la besàvia de l'autora, ben acom­pa­nyada en el seu cami­nar per la vida per la Rosa i la Nina, que poden ser l'àvia i tieta-àvia de Gemma Ruiz, una escrip­tora que no té cap incon­ve­ni­ent a acla­rir que les històries vis­cu­des i expli­ca­des per les veus de les dones de la família li han permès bas­tir la novel·la.

El relat s'ini­cia en la infància de la Remei en una masia de Cas­tell­terçol. “La va criar una bur­reta... I ja no va tor­nar a beure llet mai més”. I “des del pri­mer dia va saber que el món és par­tit per dos: rics i pobres. Amos i ter­re­gada. Bonafès i malànimes. Cabals i xim­ples. Agra­ci­ats i esguer­rats”. Un esce­nari més feréstec que bucòlic, on viurà una infància plena de pri­va­ci­ons, escarràs i bru­ta­li­tat extrema amb cru­el­tat sexual afe­gida. Encara nena, haurà de mal­viure de minyona i ser trac­tada com una esclava fins que un cop de sort la por­tarà a recu­pe­rar la dig­ni­tat. L'emi­gració de la família a Saba­dell i l'entrada a la fàbrica supo­sarà fugir de la penúria extrema, però no de la dedi­cació total dia i nit a la feina. I quan sem­blava que les con­di­ci­ons millo­ra­ven explota la Guerra Civil que fa tor­nar tot­hom a la misèria i la bru­ta­li­tat col·lec­tiva d'un segle abans. Tragèdies repres­so­res del con­flicte i la post­guerra, tan ben expli­ca­des per les àvies de l'autora com silen­ci­a­des arreu del país. El boom del tèxtil a Saba­dell, que gene­rarà una tímida millora econòmica, pro­duirà una il·lusió col·lec­tiva. Els elec­tro­domèstics i els avenços per viat­jar seran un punt ini­cial en l'alli­be­ra­ment femení que sem­pre han somiat les pro­ta­go­nis­tes.

Un estol de fami­li­ars i com­panys de viatge de la novel·la, homes i dones de l'entorn de les pro­ta­go­nis­tes, molt ben retra­tats, aju­den a bas­tir un relat que reflec­teix l'esgo­ta­dora lluita diària per sobre­viure a les masies. Allà les dones han de tre­ba­llar en totes les fei­nes de con­reu i corts d'ani­mals a més de fer bullir l'olla diària sense gai­res ingre­di­ents per posar-hi. I també hau­ran de doblar la seva tasca a la ciu­tat: un gra­pat d'hores diàries a la fàbrica a més de por­tar la casa. I obeir, sem­pre obeir reli­gi­o­sa­ment als homes, siguin els pares, ger­mans o marits.

La des­cripció com­pleta de la vida quo­ti­di­ana, en el món de la page­sia pri­mer i en la ciu­tat indus­trial després, agafa volada pel llen­guatge punyent, precís i inci­siu. La riquesa de voca­bu­lari i la frase curta està ben ama­nida per un reguit­zell d'expres­si­ons i fra­ses fetes de l'època que donen una ento­nació musi­cal al relat. A vol­tes el lle­gei­xes amb veu alta per assa­bo­rir ple­na­ment el llen­guatge. El mas­culí, sovint vio­lent i agres­siu. El de les dones, asse­nyat i ten­dre.

Un lli­bre que ens porta a un temps pas­sat on no es vivia millor però sí més ple­na­ment. I on es gau­dia d'un par­lar enci­sa­dor amb un nom per a cada cosa i mil mane­res dife­rents d'expli­car els sen­ti­ments i les emo­ci­ons inter­nes. La riquesa oral dels anal­fa­bets de l'època con­trasta amb la pobresa lingüista de molts comu­ni­ca­dors i uni­ver­si­ta­ris actu­als.

Una com­pa­rança que encara exalta més el valor d'Arge­la­gues.