Destí frustrat

Que Walt Dis­ney i Sal­va­dor Dalí s'admi­res­sin mútua­ment, no és estrany. Els unia la capa­ci­tat visionària, la seva aposta per la cul­tura de mas­ses i la seva lli­ber­tat estètica. L'empor­danès va anar a Hollywood per pri­mer cop el 1937 i de seguida va conèixer Harpo Marx. “Els ger­mans Marx, Cecil B. De Mille i Walt Dis­ney són els tres sur­re­a­lis­tes ame­ri­cans”, escri­via Dalí en una postal a André Bre­ton. “Espero que les pos­si­bi­li­tats del sur­re­a­lisme aquí esde­vin­guin una rea­li­tat”, afe­gia l'artista. Per tant, Dis­ney i Dalí esta­ven con­dem­nats a tro­bar-se i enten­dre's.

I no és que Dis­ney estigués pre­ci­sa­ment ben con­si­de­rat per la inte­lli­gent­sia. Només una per­so­na­li­tat molt des­ta­cada de l'àmbit de la cul­tura havia con­fes­sat abans la seva admi­ració pel dibui­xant i s'havia interes­sat per ser amic seu: Ser­guei Eisens­tein, el direc­tor d'El cui­ras­sat Potemkin, a qui el color i movi­ment dels films ani­mats de Dis­ney van aca­bar influ­en­ci­ant el seu cinema poste­rior.

La tro­bada entre els dos genis va arri­bar el 1944 quan Dalí estava tre­ba­llant amb Alfred Hitch­cock per a la cèlebre escena del somni de Recu­erda. En aquest pri­mer encon­tre els dos cre­a­dors ja devien aca­ri­ciar la pos­si­bi­li­tat de col·labo­rar junts. És a finals del 1945 quan l'estudi Dis­ney va con­vi­dar Dalí a rea­lit­zar un epi­sodi de sis minuts, que havia de for­mar part d'un package film, és a dir, un llarg­me­tratge for­mat per diver­ses històries i que havia de com­bi­nar foto­gra­fia i dibuix, en fla­mant tech­ni­co­lor. El film s'havia de cen­trar en una cançó titu­lada Des­tino, del com­po­si­tor mexicà Armando Domínguez.

Dalí va sig­nar el con­tracte amb Dis­ney el 14 de gener del 1946. Fins a mit­jans d'abril i també durant uns dies entre el juliol i l'agost, el pin­tor va anar cada dia als estu­dis de Bur­bank com un tre­ba­lla­dor més de la casa. Allà, amb prin­ci­pal­ment. John Hench però també amb Bob Cor­mack i altres mem­bres de l'estudi, va tre­ba­llar en el guió –encara que mai no s'ha tro­bat un guió defi­ni­tiu, només docu­ments esbos­sats sobre l'argu­ment– i va rea­lit­zar nom­bro­sos dibui­xos a tinta i aqua­rel·les. Dalí estava entu­si­as­mat amb el pro­jecte, segons es desprèn de les parau­les de Gala en una carta adreçada al con­ser­va­dor James Thrall Soby: “Per pri­mera vegada Dalí sem­bla gau­dir de la més gran lli­ber­tat per expres­sar les seves idees.”

Pel que es desprèn de la docu­men­tació i mate­rial que ha arri­bat fins als nos­tres dies del pro­jecte, Des­tino havia de tenir un pròleg i un epíleg amb imat­ges reals en què el mateix Dalí apa­rei­xe­ria per expli­car el sim­bo­lisme del film, ja que la seva intenció era que la pel·lícula fos didàctica. Dalí veia en un mitjà tan popu­lar com el cinema una via per “ini­ciar el públic en el sur­re­a­lisme, millor que la pin­tura o la paraula escrita”. El tema de la pel·lícula, amb la cançó Des­tino com a banda sonora única, era la redempció per­so­nal gràcies a l'amor veri­ta­ble i com tro­bar el propi destí a par­tir de la història d'amor entre una noia i el déu Cro­nos. En ella havien d'aparèixer diver­ses meta­mor­fo­sis al més pur estil del mètode dalinià para­noi­cocrític amb alguns dels ele­ments més recur­rents en la ico­no­gra­fia dali­ni­ana: rellot­ges tous, for­mi­gues, telèfons, ciclis­tes, cros­ses, per­so­nat­ges amb pans al cap... També havia d'aparèixer la imatge de la noia-cam­pana en un intent d'insu­flar vida a la imatge de la Caro­li­neta, la tieta de Dalí, sal­tant a corda, una altra imatge clara­ment dali­ni­ana.

Després de rodar només entre 15 i 18 segons del film, el pro­jecte de Des­tino es va atu­rar. El perquè d'aquest aban­do­na­ment es des­co­neix però és pos­si­ble que des de l'estudi Dis­ney es con­si­derés que el film (que incloïa alguns nus) era massa atre­vit. L'amis­tat entre Dalí i Dis­ney, però, no es va tren­car i el 1957 Walt i la seva esposa Lillian van visi­tar el pin­tor a Port­lli­gat. Es diu que en aque­lla ocasió els dos cre­a­dors van pla­ne­jar un nou pro­jecte cine­ma­togràfic basat en Don Qui­xot. En aque­lla ocasió ni ho van inten­tar.

Abans que els drets de repro­ducció del tre­ball rea­lit­zats als anys qua­ranta cadu­ques­sin, el nebot de Dis­ney, Roy E. Dis­ney, però, va desen­ter­rar el pro­jecte de Des­tino l'any 2003, basant-se en els esbos­sos i docu­men­tació exis­tents. El film, diri­git per Domi­ni­que Mon­fery, es va pre­sen­tar a l'Estat espa­nyol dins de la mos­tra Dalí, cul­tura de mas­ses, de la Fun­dació La Caixa, dins del cen­te­nari de Dalí el 2004, comis­sa­ri­ada per Fèlix Fanés. Res­pectuós amb l'obra dels qui van con­ce­bre el pro­jecte, el curt­me­tratge manté un ele­gant i digne to vin­tage, però ben segur que el resul­tat hau­ria estat molt dife­rent si la pel·lícula s'hagués aca­bat rea­lit­zant direc­ta­ment pels seus cre­a­dors.