Recollir premis

Després de fer el curs d'escrip­tura cre­a­tiva Com ser un escrip­tor de Nobel en 6 set­ma­nes el pri­mer que vaig acon­se­guir és la con­clusió que escriure novel·les de 1.300 pàgines, ple­nes de per­so­nat­ges inten­sos i de tra­mes de gran pro­fun­di­tat filosòfica és una fei­nada hor­ro­rosa. I com que, a més, es veu que per acon­se­guir un guardó d'aquesta volada cal que tin­guis una obra sòlida i extensa, doncs no crec que val­gui la pena per­dre tant de temps. Ja em va que­dar clar que el millor que es pot fer és escriure trenta o qua­ranta cançone­tes amb tor­na­des que no rimin (encara que cos­tin més de musi­car, els crítics valo­ren més un, posem per cas “el meu amor de col·lagen viscós s'ha de bus­car entre els plecs dis­crets d'una innocència per­duda” que no pas un “el meu amor d'estiu es manté sem­pre viu, quan em faig vell i se m'arruga la pell”.

I així, després d'acon­se­guir el premi sal­tant-me tota la tropa que s'ha cre­mat les pes­ta­nyes escri­vint novel·les de pro­fun­di­tat anímica, diré que no puc anar a reco­llir-lo, malau­ra­da­ment aquell dia coin­ci­dirà amb l'hora del podòleg, que tam­poc no tinc frac i pot­ser hi enviaré una col·lega que, com tots els que m'han donat el premi i els que em feli­ci­ten, no se sabrà les meves cançons. Ja se sap que els moderns, sem­pre amb la neces­si­tat de mar­car tendència, ho enten­dran com una revo­lució i s'ence­ta­ran les mans aplau­dint en lloc de posar-nos a caldo (o amb la nova gramàtica s'ha de dir a brou?). Del que no hi ha dubte és que tenir els moderns al teu cos­tat t'estal­via pro­ble­mes de consciència i t'ajuda a refer­mar la per­so­na­li­tat.