Esperances

Gener. Ence­tem l'any sem­pre amb l'espe­rança que serà millor que l'ante­rior. Perquè l'espe­rança és l'últim que es perd. Com la caixa de Pan­dora, que en obrir-la escampa tots els mals per a la huma­ni­tat excepte l'espe­rança, que estava al fons de tot i és el que queda com a con­sol per als homes.

Pan­dora és una dona dels orígens, com Lilith en la tra­dició jueva o Eva en la bíblica. Va ser cre­ada per ordre de Zeus i dotada de les millors qua­li­tats. Hefest la modela amb fang a imatge de les dees­ses immor­tals. Ate­nea l'endinsa en l'art de tei­xir. Afro­dita vessa sobre el seu cap la sen­su­a­li­tat. Les Gràcies li col·loquen un colla­ret d'or. Les Hores la coro­nen de flors pri­ma­ve­rals. Però com a toc final, Her­mes forja en el seu pit una curi­o­si­tat ines­go­ta­ble. I aquesta és la lla­vor que la con­duirà a obrir la caixa: no pot supor­tar no saber què hi ha dins.

Com es pot tenir un cofre pro­hi­bit? Un arbre pro­hi­bit? Una cam­bra pro­hi­bida? Una paraula pro­hi­bida? Els humans difícil­ment ho podem resis­tir. Més pro­hi­bit, més ens tempta. Per això Eva menja pomes de l'arbre. Per això en el conte de Bar­ba­blava la prin­cesa obre l'habi­tació pro­hi­bida, l'única entre les tan­tes del gran cas­tell a la qual no podia acce­dir, però la més interes­sant, és clar. I un cop veu què hi ha dins, lla­vors la clau sagna i la delata. Perquè ja mai no pots tirar enrere i fer veure que no ho has vist. Saber té un cost.

Pan­dora i la caixa són un regal enve­ri­nat. Zeus estava enfa­dat perquè Pro­me­teu havia robat el foc dels déus per donar-lo als homes. I, com a càstig, envia al seu germà Epi­me­teu una dona irre­sis­ti­ble amb un regal mis­teriós com a dot de matri­moni. Ella no sap què conté, però trans­gre­deix la norma i ho des­tapa. I les cala­mi­tats s'espar­gei­xen pel món (boge­ria, malal­tia, tre­ball, vellesa...) El pin­tor Tho­mas Ken­ningt­hon ha repre­sen­tat una Pan­dora nua en un acu­sat gest de pene­di­ment, amb la mà dreta tapant-se la cara. Se n'adona, del que ha supo­sat la seva acció. I sap que ja no té remei. L'esce­nari ens recorda una Mag­da­lena peni­tent a la cova. El petit cofre pla­te­jat que sosté amb la mà esquerra és obert. Les fonts anti­gues par­len d'una gerra, però a par­tir del Renai­xe­ment (per Erasme) s'ha cone­gut com “la caixa de Pan­dora”.

Dones a la recerca de conei­xe­ment que són peri­llo­ses. Avui, quan volem saber més anem a la fines­treta de Goo­gle. Si hi escrius la paraula “Her­mes”, surt una marca de roba. Si poses “Pan­dora”, una marca de joies. Mal­grat tot, us animo a trans­gre­dir i pagar el cost de saber-ne més.