Vol ‘amb' globus

Sem­bla obvi que la musica cari­be­nya, inter­pre­tada per la fes­tiva Banda Muni­ci­pal de Bar­ce­lona, havia de ser el reper­tori perquè La Cubana signés aquesta pri­mera direcció artística a L'Audi­tori. La com­pa­nyia de Sit­ges, que va triar el nom d'una antiga mer­ce­ria, sem­pre ha res­pi­rat molt els colors llam­pants i desor­bi­tats del clima tro­pi­cal. I sí, amb la música, venia acom­pa­nyada la salsa de l'attrezzo, com més volu­minós i aco­lo­rit, millor. L'espec­ta­cle per­met gau­dir d'unes inter­pre­ta­ci­ons (amb adap­ta­ci­ons per fer lluir solis­tes com els saxos, la trom­peta o un flauta tra­ves­sera) que fan moure els peus. La Cubana hi ha posat el color i la broma contínua. El viatge artístic que pro­posa aquesta com­pa­nyia tea­tral (que ara està tri­om­fant en la branca de musi­cal estra­fet amb Gente bién al Coli­seum, i manté pròrroga fins al 12 de març, de moment) és en glo­bus car­re­gats d'heli. La banda puja en un avió que ha ater­rat a la plaça Cata­lu­nya i s'enlaira just abans de topar amb la Sagrada Família. No és fins que flota pels núvols que els apa­reix una cosina de les Tere­si­nes) reci­clada en hos­tessa. Maa­ambo es va estre­nar ahir per al públic fami­liar i s'augura un llarg viatge.

El joc audi­o­vi­sual (un ele­ment impres­cin­di­ble en La Cubana d'aquests últims temps) com­pleta la música i la tea­tra­li­tat del direc­tor que, sí, a dalt de la seva tarima, pren l'acti­tud de boy de dis­co­teca (s'ho passa bé i con­vida a afe­gir-s'hi des­pre­o­cu­pa­da­ment), fos, movent els braços aju­dant a comp­tar fins a 8 amb aquell “maa­ambo” del títol que tant va impres­si­o­nar fa unes dècades...

És evi­dent que no hi ha el tre­ball còmic, mesu­rat (dins de la des­pro­porció d'exces­sos) de La Cubana. Els músics es guar­nei­xen i juguen men­tre toquen, però mai es busca cap trama, ni cap per­so­natge arquetípic per aco­lo­rir la par­ti­tura. De fet, de color, no en falta pas. Es té clar que els espec­ta­cles del Ser­vei Edu­ca­tiu de L'Audi­tori s'han de cen­trar en la música i l'intèrpret pro­fes­si­o­nal, i així, la part més empàtica dels per­so­nat­ges cau en un ter­cer nivell.

Tot i així, la cana­lla entra, juga i riu de l'esti­ra­bot del ves­tu­ari. Pal­mera amunt, coco­ter avall. Un joc intel·ligent. Com que L'Audi­tori no té parets fos­ques per con­cen­trar la mirada, La Cubana deci­deix jugar amb tot el fons. Com si fos el pri­mer Mar i Cel del Victòria (en què van pin­tar fins l'últim centímetre de la boca d'escena de color cel). En les fus­tes clares, rebo­ten focus de colors, es mouen ele­ment car­re­gats d'heli i acom­pa­nyen aque­lla hos­tessa amb bràquets que parla un anglès del Ripoll i un català de l'Hos­pi­ta­let.

La Cubana és molt amiga dels glo­bus. Els que els por­ten a unes esce­nes esperpènti­ca­ment diver­ti­des i els dels còmics. Amb aquesta faci­li­tat dra­matúrgica, sal­ten de l'hava­nera La bella Lola al tango argentí o a la samba bra­si­lera. I els músics amb un parai­gua ben negre (que con­trasta amb tant de cro­ma­tisme) i una maleta que sem­bla la bossa de Mary Pop­pins se sumen al viatge a ulls clucs.