Crítica
Xoc de cultures, xoc d'edats
En la primera incursió –i esperem que no la darrera– del Ballet Preljocaj al Liceu, els francesos van presentar un programa inspirat en la història americana: la cremada de les bruixes de Salem (Spectral Evidence) i l'arribada d'immigrants als Estats Units (La Stravanza). Ara bé, Angelin Preljocaj ha creat unes coreografies que van molt més enllà dels episodis concrets, una dansa que vehicula idees i plasma realitats que són universals i atemporals. Això es fa sobretot palès a La Stravanza, una peça que enfronta dos blocs de sis ballarins cadascun: un que simbolitza els autòctons, i l'altre, els invasors. Mentre els primers es mouen de manera orgànica, amb escenes d'una gran bellesa plàstica, com ara quan dibuixen una sardana mòbil que recorda el quadre de Matisse, els altres apareixen semblen autòmats que no van a l'hora. Els primers són una “comunitat”, que diria Tönnies, mentre que els segons són una “societat” sofisticada que exhala violència i poder, alienació i embrutiment. No són també estadis en l'evolució de l'home, de la innocència gràcil a l'edat adulta, en què l'individu entra a formar part d'un engranatge cec? Les lectures són múltiples però aquesta pot donar pistes per entendre el “je me souviens” que se sent al principi de la peça. Pel que fa a Spectral Evidence, de nou trobem la força de la violència masclista amb una sàvia coreografia que treu partit a uns mòduls per on les ballarines llisquen, rodolen, cremen i s'enterren.
La dansa que proposa Preljocaj vol fer reflexionar, i ho fa amb un llenguatge contemporani que respecta l'exigència del clàssic, ple de girs i un ús extrem dels braços, ara llaços, ara motors, ara llances... La companyia, basada a Ais de Provença, té un estol de bons ballarins (com ara el sabadellenc Sergi Amorós, que la va integrar el 2009) i se'ls podrà apreciar al Liceu fins dissabte.