Ales de cera

Què ho deu fer que, de cop i volta, les lli­bre­ries velles de Girona s'hagin posat de moda? Si més no en la nar­ra­tiva recent, el recurs de tro­bar en un d'aquests esta­bli­ments una espo­leta per als records és tant a L'hotel blanc de la platja (2016), de l'escrip­tora Alba Sabaté, com en aquesta dar­rera incursió del peri­o­dista Rafel Nadal en l'ofici de publi­car novel·les. A La senyora Stend­hal, l'autor de Quan érem feliços (2012), Quan en dèiem xam­pany (2013) i La male­dicció dels Pal­mi­sano (2015), recorre a la tro­ba­lla d'una postal per estruc­tu­rar el relat com un parèntesi on el nar­ra­dor pro­ta­go­nista, un home de 69 anys, ens trans­met, el 1990, la història de la seva for­mació que abasta, sig­ni­fi­ca­ti­va­ment, l'esclat d'ira de la Guerra Civil espa­nyola, els dar­rers dies del con­flicte, els anys més sal­vat­ges de la post­guerra i l'enri­qui­ment espe­cu­la­tiu dels sei­xanta.

El lli­bre fa de bon aga­far-s'hi. Tant la mida com la imatge de la postal de la coberta, les guar­des d'edició antiga i els mar­ges gene­ro­sos, con­vi­den el lec­tor a des­co­brir qui és la senyora Stend­hal de l'esquer del títol. L'atre­vi­ment és tan admi­ra­ble com el de qual­se­vol ciu­tadà sotmès al dic­tat de l'actu­a­li­tat infor­ma­tiva que pre­tengués alliçonar el peri­o­disme, perquè a ningú no se li escapa que posar el pseudònim de l'escrip­tor francès com a cognom del marit de la mare adop­tiva del pro­ta­go­nista d'aquest melo­drama repre­senta una decla­ració de prin­ci­pis molt ago­sa­rada. I dic melo­drama perquè el final fulle­to­nesc amb con­fessió agònica inclosa posa els tòpics escènics tan a l'altura dels deco­rats de cartró pedra que falta ben poc per no pen­sar que, al cap­da­vall, amb aquesta novel·la, l'autor no n'hagi vol­gut escriure una paròdia.

Així, l'estil sec i concís del codi civil napoleònic vin­di­cat per Henri Beyle es con­ver­ti­ria en la cari­ca­tura dels 41 capítols curtíssims ini­ci­als –majo­ritària­ment, d'1 a 3 pàgines– i en les múlti­ples ana­lepsis d'oblit dels 8 últims, i la con­creció stend­ha­li­ana pas­sa­ria pel sedàs de la incon­gruència i la inver­sem­blança: a la pàgina 34, l'únic tes­ti­moni dels detalls esfereïdors d'un crim sal­vatge queda mut de per vida en con­tem­plar-lo, i el lec­tor atent es troba expul­sat de la ficció amb el dubte de com pot, el nar­ra­dor, conèixer-los, fins que a la pàgina 248 cor­ro­bora que no ha par­lat mai més i sos­pita que no esti­gui al davant d'un arte­facte argu­men­tal basat en el clàssic Deus ex mac­hina.

Impel·lit, doncs, el lec­tor, des d'un bon prin­cipi, a con­fiar en la inter­venció de l'autor per sobre de la veu nar­ra­tiva, l'apa­rició dels nar­ra­ta­ris dels capítols finals per nuar pre­ci­pi­ta­da­ment el des­cab­dell de la història no el sorprèn pas més que quan ha assis­tit, entre les pàgines 229 i 230, a l'ago­nia allar­gas­sada de la mare del pro­ta­go­nista (tom­bada ful­mi­nant­ment per una bala traïdora que li “havia tra­ves­sat el pit i li havia per­fo­rat el cor i el pulmó”) per donar temps a la senyora Stend­hal a bai­xar d'un ter­cer pis de la plaça de Sant Pere de Girona, con­tem­plar com la mori­bunda veu el fill “ama­gat dar­rere de la fines­tra” i escol­tar com l'hi enco­mana.

Cohe­rent­ment, no és estrany que, con­ver­tit en un maquis enri­quit capaç de matar i calar foc a un casa­ment, aquell nen fet home ens expli­qui la seva vida amb un lèxic pru­dent, col·loquial, gironí (“la fred”, “tomata”) i extre­ma­da­ment pul­cre (“He mort un traïdor que ens va ven­dre mil vega­des i m'he fet la noia que va pro­fa­nar el record d'en Dani casant-se amb el fill de l'home que havia fet matar el seu pare...”, p. 279); tan cohe­rent amb les lleis del deus ex mac­hina tràgic que l'anti­cle­ri­ca­lisme hi és gratuït, la ven­jança desen­fo­cada i els fills con­fo­nen els pares.

Mig segle després, el 1990, l'obser­vació amb lupa (pàgina 283) de la postal tro­bada al començament del relat en una lli­bre­ria de vell de Girona dóna al pro­ta­go­nista i al lec­tor la res­posta de la pre­gunta que la mateixa obser­vació plan­teja sob­ta­da­ment amb un cop d'efecte ben acor­dat amb la pro­posta de Rafel Nadal de sub­ver­tir els tòpics nar­ra­tius; també aquell de Txèkhov d'anar mos­trant des del prin­cipi el clau final d'on penja el pro­ta­go­nista.