Les cendres en el mirall

Heus aquí un lli­bre que no s'hau­rien de per­dre. Té un pre­ce­dent poètic: el poema El ven­tall de Madame Mallarmé, de Stéphane Mallarmé, en el límit entre aquest món i l'altre, entre la veri­tat i l'apa­rença. El baró Bagge, pro­ta­go­nista i al mateix temps nar­ra­dor d'aquesta novel·la, titu­lada també El baró Bagge, el lle­geix en el ven­tall de Char­lotte Szent-Kiraly. No costa gaire rela­ci­o­nar alguns fets d'aquest lli­bre de poc més de cent pla­nes amb alguns aspec­tes de la vida de Ler­net-Hole­nia. Tant ell com el baró són fills del segon matri­moni de la seva mare. Però l'ambigüitat amb què el pare de Char­lotte parla al baró de la seva dona i de la mare de Bagge, totes dues ja mor­tes i ami­gues de joven­tut durant uns anys, coin­ci­deix amb els dub­tes que Ler­net-Hole­nia va tenir sem­pre sobre qui era real­ment el seu pare. Com també Bagge, el pare ofi­cial de l'autor, que es deia Ale­xan­der com ell, era tinent. I, com l'autor d'aquest lli­bre, que va ser sol­dat volun­tari con­tra les for­ces rus­ses del gran duc Niko­lai durant la Pri­mera Guerra Mun­dial, Bagge par­ti­cipa en les bata­lles dels Car­pats, con­si­de­ra­des, segons lle­geixo, com la cam­pa­nya d'hivern més llarga, més inútil i amb més morts del nos­tre temps. Bagge cavalca a les ordres del capità Von Sem­ler, en un regi­ment de cava­lle­ria, on hi ha també els tinents J. Hamil­ton, nord-ame­ricà, i Karl Mal­titz, segon ofi­cial.

Molt èpica, molt poètica i molt ima­gi­na­tiva, el regi­ment de Sem­ler com­bat allà on la plana hon­ga­resa topa amb els Car­pats, sota un cel tapat, entre vels de boira, fred i aigua­molls glaçats. Les ordres són loca­lit­zar l'exèrcit rus ene­mic. L'objec­tiu de Sem­ler és der­ro­tar-lo. Però per acon­se­guir-ho, natu­ral­ment, pri­mer l'ha de loca­lit­zar.

Lle­geixo també que El baró Bagge va ser pos­si­ble­ment una referència per al Juan Rulfo de Pedro Páramo. “Ambos pro­ta­go­ni­zan un encu­en­tro con espec­tros en un pue­blo lúgubre de cerca de los Cárpa­tos, ambos rela­tos son nar­ra­ci­o­nes espejo.” I és així. Però encara que no ho hagi lle­git enlloc, si la Cons­ti­tució m'ho per­met, els diré que la influència més clara que conec d'El baró Bagge la trobo a El desert dels Tàrtars, de Dino Buzatti. Gio­vanni Drogo, jove i mili­tar, marxa un matí de setem­bre de la ciu­tat on viu per incor­po­rar-se a la For­ta­lesa Bas­ti­ani, el seu pri­mer destí. La For­ta­lesa és a la fron­tera nord, l'última o la pri­mera de totes, depèn com es miri, davant d'un desert. “La fron­tera morta”, en diu un capità que troba. La missió és vigi­lar el pre­vi­si­ble atac de l'exèrcit ene­mic, però la vida de Drogo va pas­sant men­tre l'atac no arriba. Hi ha també a El desert dels Tàrtars la boira del nord que no deixa veure res i unes trom­pe­tes d'argent a la For­ta­lesa Bas­ti­ani, i algú a qui li sem­bla haver vist una torre blanca enllà del desert, com hi ha un pont de plata a El baró Bagge. S'ha rela­ci­o­nat El desert dels Tàrtars amb la lite­ra­tura de l'absurd, amb el buit exis­ten­cial, amb la manca de sen­tit de la vida. Però també s'ha dit que era un conte allar­gat, un xic exces­siu per ser una novel·la. Millor, pel meu gust, les poques pla­nes d'El baró Bagge, on l'altre –que sí que hi és– és ina­bas­ta­ble. D'aquí, doncs, la indi­ferència apàtica dels sol­dats que con­trasta amb l'ale­gria insos­pi­tada dels habi­tants de la llu­nyana Nagy-Mihaly. I d'aquí, sobre­tot, l'amor generós, espon­tani, sense espe­rar res a canvi, de Char­lotte Szent-Kiraly. Perquè “els sen­ti­ments no són deci­si­ons” i “perquè no hi ha autènti­ques rela­ci­ons entre les per­so­nes”. Tor­nem, doncs, al punt d'inici, a El ven­tall de Madame Mallarmé, com un mirall del qual només la cen­dra –poca, per sort, encara– pot afli­gir el poeta: “Tenir per tot llen­guatge / un ale­teig del cel / el vers futur s'envola.”