Vertigen de la natura

El Museu de Foto­gra­fia Con­tem­porània de la Fun­dació Vila Casas, amb seu al Palau Sol­terra de Tor­ro­e­lla, ha inau­gu­rat la tem­po­rada amb tres expo­si­ci­ons que sem­blen uni­des per una mateixa per­cepció il·lumi­na­dora del pai­satge, encara que des d'apro­xi­ma­ci­ons dife­rents. Es tracta de les expo­si­ci­ons Sinapsis, de Mapi Rivera; Poe­mat­ges, de Martí Boada i Teresa Roma­ni­llos, i Per­cep­ci­ons, d'Anna Bahí.

Mapi Rivera (Osca, 1976), la més cone­guda, és una artista amb tendència a levi­tar. El seu tre­ball se sus­tenta en unes foto­gra­fies de pai­sat­ges sub­ju­ga­dors, tot i que el cen­tre d'atenció és ella mateixa, flo­tant en l'aire en acti­tud arra­va­tada, hipnòtica o epifànica, encer­clada tot sovint per un halo de llum o tra­ves­sada lite­ral­ment per l'elec­tri­ci­tat d'un llamp. Tot el seu tre­ball es nodreix d'un mis­ti­cisme a vega­des tan obvi, que es decanta cap a una for­ma­lit­zació sur­re­a­lista pot­ser no deli­be­rada, però que ser­veix per ate­nuar la descàrrega de trans­cendència amb una ombra gràcil d'imatge somi­ada. A propòsit de la freqüència amb què se ser­veix del seu propi cos nu, se l'ha com­pa­rada més d'un cop amb l'art de Marina Abra­mo­vich o Ana Men­di­eta. En aques­tes artis­tes, però, hi ha un qüesti­o­na­ment del rol de la femi­ni­tat que Mapi Rivera més aviat explota i que recorda, amb mati­sos, la Mayte Vieta sub­mer­gida en aigua de Silenci (2001), una sèrie en què l'artista bla­nenca trans­for­mava el cos en una imatge tre­men­da­ment eloqüent per donar forma a l'indi­ci­ble: la sole­dat, el dolor, la pèrdua, el plaer, la vida, el temps, sense haver de recórrer al pre­ci­o­sisme de cap altre pai­satge que no fos la pell i l'aigua. Mapi Rivera, al con­trari, juga la carta de l'encan­ta­ment, pel qual el cos és bonic (un objecte sagrat) i el pai­satge és vist com un deco­rat mag­ni­fi­cent per subrat­llar en una mena de core­o­gra­fia wag­ne­ri­ana l'ins­tant de la il·lumi­nació per­so­nal. Per a aquest objec­tiu no li ser­veix una natura qual­se­vol, sinó entorns d'una ampli­tud tre­me­bunda, pre­fe­rent­ment sense cap empremta humana. Excepte la seva. Llocs “ima­gi­nals”, n'ha dit reme­tent-se a un con­cepte de l'islamòleg Henry Cor­bin, més onírics que ter­re­nals, cap­tu­rats a més en una hora màgica, just a la sor­tida o a la posta del sol, per ama­rar-los d'una llum propícia a l'esclat de la trans­fi­gu­ració. Dei­xant de banda que un pugui estar tan interes­sat com Mapi Rivera en la lec­tura dels místics, el fet és que les seves Sinapsis con­te­nen una certa bellesa, a la qual con­tri­bu­eix el for­mat apaïsat, espec­ta­cu­lar­ment panoràmic, de les imat­ges, que tenen alguna cosa també de la pra­de­ria reli­gi­osa d'El món de Cris­tina d'Andrew Wyeth. Pot­ser el que més fas­cina és la pos­si­bi­li­tat que la natu­ra­lesa, enigmàtica, impe­ne­tra­ble, s'esquerdi amb la força d'un llamp i es rebaixi a abraçar-nos.

La mirada a la natu­ra­lesa de Martí Boada (Sant Celoni, 1949) i Teresa Roma­ni­llos (Bar­ce­lona, 1970) és tota una altra, començant pel fet que no són artis­tes; són científics, cardiòloga ella, geògraf ambi­en­tal ell, units per l'atracció pel Mont­seny, els camins de pas­tura, la boira bla­vissa de l'horitzó, les her­be­tes humils, l'esvel­tesa del faig. Quan es fixen en els detalls, es tor­nen poe­tes juga­ners: pen­gen, per exem­ple, un xer­rac, un lli­bre i un roc d'una branca, i en diuen “Bio­mas­ses foli­ars rep­tants”, o d'una fulla seca en forma de cor en dedu­ei­xen una “dimensió coronària del bosc”. Si exa­mi­nen l'escorça dels arbres, no és pas per lle­gir-hi cap gra­ve­tat pre­nyada de sig­ni­fi­cat, sinó unes arru­gues fra­ter­nes, com si en la com­pa­ració amb la pell humana els arbres segre­gues­sin algun secret gua­ri­ment. En les imat­ges i les escul­tu­res que fabri­quen amb bran­ques i soques de bosc, no hi ha cap llu­nya­nia sagrada, sinó, al con­trari, una pro­xi­mi­tat com­pren­siva oberta tant a la mera­ve­lla com a la iro­nia.

Anna Bahí (Banyo­les, 1972) ha esco­llit pre­ci­sa­ment les foto­gra­fies de Teresa Roma­ni­llos de la sèrie Ras­gos per esta­blir un diàleg amb les obres del fons del Palau Sol­terra. En con­nexió amb Mapi Rivera, també Bahí se ser­veix del seu cos per rela­ci­o­nar-se amb la natura, però s'hi endinsa a la manera de Roma­ni­llos, des d'una pro­xi­mi­tat radi­cal: l'artista, aquí, no és “tocada” pel pai­satge, sinó que s'hi fon, en un acte d'inti­mi­tat forçosa­ment ide­a­lit­zat, un bàlsam de trans­parències per vèncer el ver­ti­gen.