«Bigger than life»

Hi ha dos tipus de docu­men­tals: els que tenen una gran història i els que no tenen cap història però són capaços de cons­truir-ne una. No hi ha cap dubte que Garbo, l'espia, d'Edmon Roch, forma part del pri­mer grup, però té l'encert que no s'ha con­for­mat a exhi­bir la bona història, ja que també ha estat capaç de cons­truir-la, de donar forma a un relat d'una gran com­ple­xi­tat que ha trans­for­mat el docu­men­tal en un pos­si­ble esbós d'una gran ficció. El punt de par­tida ico­nogràfic de Garbo, l'espia és la ine­xistència d'imat­ges docu­men­tals. El pro­ta­go­nista, Joan Pujol Gar­cia, va ser un per­so­natge tan escàpol, que de la seva joven­tut gai­rebé no es con­ser­ven foto­gra­fies, i de la seva vellesa es tenen imat­ges tele­vi­si­ves de quan va ser reha­bi­li­tat –o més ben dit, res­sus­ci­tat–. Edmon Roch par­teix de l'absència de docu­ments per tal de crear un pro­ducte en què el relat s'esta­bleix a par­tir d'una curi­osa bar­reja entre el dis­curs oral d'uns experts, els quals van des del peri­o­dista Xavier Vina­der fins al novel·lista espe­ci­a­lista en qüesti­ons de ser­veis secrets Nigel West. El relat avança amb una gran fluïdesa, fent que les decla­ra­ci­ons enlla­cin amb como­di­tat. Aquest fet ens per­met des­co­brir que Joan Pujol era un doble espia que va fer creure als nazis que tenia 27 espies al seu ser­vei, quan tots ells no eren cap altre que ell mateix. Pujol va enga­nyar el mateix Hit­ler afir­mant que el desem­bar­ca­ment de Nor­man­dia era una ope­ració de dis­tracció i que el veri­ta­ble desem­bar­ca­ment dels ali­ats havia de ser al pas de Calais.

El relat oral dóna pis­tes i veri­fica la veri­tat de tot allò que s'explica. El seu con­tra­punt és un mun­tatge en què les imat­ges no reme­ten a la veri­tat sinó a la ficció. Edmon Roch cons­tru­eix tota la pel·lícula a par­tir d'extrac­tes de clàssics de Hollywood, posant en relació la Mata Hari,de Clarence Brown, amb Nues­tro hom­bre en La Habana, de Carol Reed, o la imatge de Peter Lorre trans­for­mat en Mr. Moto amb la de George C. Scott fent de gene­ral Pat­ton. El joc amb el mun­tatge d'imat­ges, fet a par­tir de models d'una clara ascendència anglo­sa­xona, té una gran agi­li­tat. En algun moment fun­ci­ona com a con­tra­punt irònic del relat que s'explica, i en d'altres no fa més que cer­ti­fi­car que allò que no és ficció –la vida de Joan Pujol– és més novel·lesc que la majo­ria de les pel·lícules d'espies que Hollywood va rodar als anys qua­ranta. Les imat­ges d'arxiu con­vi­uen, però, amb imat­ges ani­ma­des i altres cons­truc­ci­ons de caràcter publi­ci­tari, que han estat trans­for­ma­des com si fos­sin veri­ta­bles docu­ments de l'època. La veri­tat i la men­tida, el docu­ment i la ficció, el dis­curs històric i el dis­curs novel·lesc con­vi­uen en un còctel lúcid, ele­gant i bri­llant. Al final, però, qui tri­omfa no és cap altre que Joan Pujol, que a més de demos­trar que, jun­ta­ment amb Enric Marco, ha estat un dels millors actors que ha donat Cata­lu­nya, també ens demos­tra que de vega­des la rea­li­tat pot trans­for­mar-se i esde­ve­nir increïble, sen­zi­lla­ment big­ger than life.