cultura

Proper capítol: 3. La capella profanada (Castell d'Esponellà)

L'estrena de Canigó

El 20 de juliol de 1884, durant una excursió a la font del Salt d'en Vila, Jacint Verdaguer va recitar, en primícia, alguns fragments del poema Canigó als seus amics de Banyoles

El poeta de Folgueroles havia arribat a la vila dos dies abans per apaivagar el seu turment espiritual i recollir històries i llegendes per a les seves poesies

Entre els amicsbanyolins de Verdaguer hi havia el farmacèutic Pere Alsius i el poeta Joaquim Hostench
Alguns mesos després, el poeta de Folgueroles va dedicar-los una composició titulada ‘A mos amics de Banyoles'

L'estiu de 1884, Jacint Ver­da­guer està tur­men­tat. En una carta adreçada al seu amic, el canonge Collell, el poeta de Fol­gue­ro­les con­fessa la neces­si­tat de sor­tir “de la Babilònia on els meus pecats m'han por­tat a viure”. Ver­da­guer no només cerca la tran­quil·litat espi­ri­tual, sinó també la font de la ins­pi­ració. Des de fa mesos, recorre el ter­ri­tori per reco­llir esce­na­ris de lle­genda i tes­ti­mo­nis del folk­lore popu­lar. És per aquest motiu, molt pro­ba­ble­ment, que el 18 de juliol fa parada a Banyo­les. El poeta hi arriba amb el cotxe d'en Sala, un dels ordi­na­ris que fan el ser­vei entre Girona i la vila de l'estany; i intenta pas­sar des­a­per­ce­but entre els esti­ue­jants que arri­ben atrets pels banys de la Font Pudosa. Com alguns d'aquests, s'hos­tatja en una casa par­ti­cu­lar, con­cre­ta­ment a cal Forro, a la pla­ceta de la Font. Ben aviat, Ver­da­guer acon­se­guirà aple­gar al seu vol­tant un grup d'asses­sors d'excepció, entre els quals hi haurà el far­macèutic Pere Alsius, el sacer­dot Josep Simon, el poeta Joa­quim Hos­tench i els ger­mans Per­pinyà; tots ells ama­rats de l'espe­rit de la Renai­xença i bons conei­xe­dors de les lle­gen­des i tra­di­ci­ons de la comarca.

Durant la seva estada a Banyo­les, Ver­da­guer serà hono­rat amb una vet­llada literària a la Joven­tut Catòlica i li orga­nit­za­ran excur­si­ons diàries per conèixer l'estany, el paratge de les Estu­nes, el con­vent vell o can Mor­gat. En una d'aques­tes, el poeta i el seu cer­cle d'amics arri­ba­ran fins a la font del Salt d'en Vila, al terme de Pujar­nol. Es tracta d'un paratge idíl·lic, que un altre poeta, Joan Mara­gall, des­criu com “un indret verd i pro­fund, com mai cap més n'hagis tro­bat al món: un verd com d'aigua endins, pro­fund i clar”. És en aquest esce­nari mera­vellós on es pro­duirà una primícia literària: l'estrena del poema Canigó. En un arti­cle escrit molts anys després, un dels seus amics de Banyo­les, Joa­quim Hos­tench, recrearà l'ambi­ent d'aque­lla experiència: “Asse­guts vora la font i a l'ombra fres­cal de les alzi­nes que li fan de dos­ser, va reci­tar-se alguna poe­sia, aca­bant mossèn Ver­da­guer amb la lec­tura d'alguns frag­ments del seu poema Canigó molt temps abans de publi­car-lo.” Havien pas­sat gai­rebé cin­quanta anys d'aque­lla jor­nada, però Hos­tench encara recor­dava “la fonda impressió que va cau­sar-nos el poder fruir de les primícies d'aque­lla obra immor­tal”.

Ver­da­guer només romandrà set dies a Banyo­les, però hi dei­xarà una forta empremta. Una bona prova d'això és el poema titu­lat A mos amics de Banyo­les, que escriurà des del san­tu­ari de la Mare de Déu del Mont, el seu següent destí. La com­po­sició es con­ver­tirà, ben aviat, en un petit tre­sor lite­rari, reproduït insis­tent­ment a les publi­ca­ci­ons locals. El metge Josep Maria Mas­caró la situarà com a lema de la seva Topo­grafía médica i l'his­to­ri­a­dor Lluís Cons­tans farà el mateix a Bañolas. Encara avui, l'ori­gi­nal es con­serva en un espai pri­vi­le­giat, a la seu del Cen­tre d'Estu­dis Comar­cals. El pas per la vila de Banyo­les també dei­xarà pet­jada en l'acti­vi­tat literària de Ver­da­guer i, més con­cre­ta­ment, en el poema Canigó. En la versió final apa­rei­xen les alo­ges i un drac “feréstec, mons­truós, deforme” que “amb son verí l'estany enter­bo­lia, i de sa cua amb lo remàs enorme / a la vila ses ones reba­tia”. Però, afor­tu­na­da­ment per als vila­tans, “lo monjo sant Emeri, / dels orfe­nets i viu­des a les veus, / deixà son asce­teri/ i el mons­tre esgar­rifós caigué a sos peus”.

Amb el pas dels anys, el poema ha esde­vin­gut un clàssic de la lite­ra­tura cata­lana. I qui vul­gui assa­bo­rir-lo en un entorn espe­cial pro­ba­ble­ment es decanti pel san­tu­ari de la Mare de Déu del Mont o s'enfili fins el cap­da­munt del Canigó. Totes les opci­ons són reco­ma­na­bles. Però també pot esco­llir la font del Salt d'en Vila. Per a tots aquells que, a més a més, vul­guin fer-ho en com­pa­nyia i delec­tar-se amb alguns frag­ments com els que Jacint Ver­da­guer va reci­tar en primícia als seus amics de Banyo­les aquell 20 de juliol de 1884, hi ha con­vo­cada una lec­tura per a dis­sabte vinent, orga­nit­zada pel Cen­tre d'Estu­dis Comar­cals i amb la col·labo­ració dels ajun­ta­ments de Banyo­les i Por­que­res.

Com arribar-hi
La font del Salt d'en Vila es troba a la riba dreta del Matamors, en un paratge que ha estat netejat i arranjat recentment pel Grup de Treball i Recuperació del Patrimoni. Per arribar-hi en vehicle cal prendre la carretera que surt de Banyoles en direcció a Rocacorba; però és molt millor fer-ho a peu i endinsar-se a poc a poc pels boscos de Pujarnol. L'accés no es troba senyalitzat, però tenim com a referent una tanca de pedra al quilòmetre 3,4 de la carretera. Al paratge hi ha una làpida commemorativa d'aquell episodi.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia