cultura

Art

El pintor inesperat

La Fundació Valvi presenta per primera vegada una revisió integral de l'obra d'Alberto Fabra, format a París des dels anys quaranta i vinculat al Port de la Selva

La mostra, comissariada per Lluïsa Faxedas, s'ha plantejat en dues parts per explicar millor el pas de la figuració a l'abstracció cinètica a partir dels anys setanta

A París va regentar un cabaret, va treballar per al cinema i va conèixer Prévert i Sartre

Els his­to­ri­a­dors de l'art solen fer ser­vir expres­si­ons molt dramàtiques per asse­nya­lar quan un artista deixa de ser figu­ra­tiu: des­pu­lla­ment, rup­tura radi­cal, salt al buit, gir coper­nicà... Són fórmu­les que aju­den a donar forma a la per­ple­xi­tat de l'espec­ta­dor, però pot­ser no expli­quen prou bé què porta un artista a plan­tar-se i dir: “Fins aquí he arri­bat.” La història de l'art és pròdiga en aquesta classe d'abis­mes una mica mor­bo­sos que tenen al mateix temps alguna cosa de negació i d'intre­pi­desa, de fatiga i jubi­leu. El cas és que hi ha un moment en què alguns pin­tors sen­ten una espècie de depre­ci­ació de la rea­li­tat i es resis­tei­xen a con­ti­nuar ser­vint-se'n com d'unes esto­va­lles de taula on anar-hi dis­po­sant els records fami­li­ars. De cop els interessa més, posem per cas, el buit que la taula deixa al vol­tant, o l'espec­tre d'algú que acaba d'aixe­car-se de la cadira, o l'ull mateix men­tre observa l'escena més que no pas la llum sobre l'hule tacat. La veri­tat és, però, que Cézanne, que no va sepa­rar-se mai gaire de la seva, de taula, diu també molt de la pin­tura mateixa, i així i tot encara no ha dei­xat d'enllu­er­nar-nos per tot el que arriba a saber de la con­sistència pol­posa de les pomes de la Pro­vença. La rea­li­tat no es deixa pas exhau­rir tan fàcil­ment. Fins i tot quan ja sen­ten l'atracció irre­sis­ti­ble del buit, la majo­ria d'artis­tes con­ti­nuen amar­rats a la gra­ve­tat dels cos­sos encara durant força temps, amb una rabi­osa enyo­rança. “Sen­tir-se atret com jo ho he estat sem­pre per l'abs­tracció, o si ho pre­fe­riu per la no-figu­ració, i neces­si­tar cons­tant­ment de la referència a la rea­li­tat, no ha dei­xat de tor­bar-me; els freqüents retorns a la figu­ració crec que no són altra cosa que la con­seqüència d'aquest estat”, escri­via Alberto Fabra Foig­net (Bue­nos Aires, 1920-Per­pinyà, 2011) en un manus­crit fins ara inèdit dels anys vui­tanta en què, de fet, no esmenta cap tren­ca­ment, sinó un procés –greu, meti­culós, exi­gent– fins a “dotar la forma de la màxima inten­si­tat”.

Em fa l'efecte que aques­tes obvi­e­tats les saben millor que ningú pre­ci­sa­ment els artis­tes que han fet front al ver­ti­gen de sepa­rar-se del món sos­te­nint a penes una petita llàntia (vet aquí una altra fórmula dramàtica). No deu ser casual que quasi tots comen­cin esquer­dant el plat de taula: negar-se l'ali­ment del cos, el goig de la vista i la boca, la cura del tacte, en un ritual d'expi­ació que ha donat lloc a tot de teo­ries trans­cen­den­ta­lis­tes sobre l'abs­tracció, és una forma d'ascesi visual que busca en l'ence­ga­ment alguna veri­tat oculta a l'inte­rior dels objec­tes i en les sub­tils rela­ci­ons que esta­blei­xen entre ells quan els dei­xem sols. Passa en les natu­res mor­tes cubis­tes, on ja no hi ha fruita, sinó la seva pela lle­nyosa i seca; o en els refi­nats inte­ri­ors fau­vis­tes, amb més deco­ració que vianda com als apa­ra­dors de con­fi­te­ria, o en els bode­gons d'Alberto Fabra, que gira­vol­ten hipnòtica­ment dins un cer­cle de llum blava ja des de mit­jan dècada dels qua­ranta.

Excepte el col·lec­ci­o­nista i mar­xant Ric­hard Van­de­raa, que n'és des de fa anys un vale­dor entu­si­asta, i el gale­rista madri­leny José de la Mano, que va orga­nit­zar la pri­mera retros­pec­tiva a l'Estat de la seva obra cinètica, el 2013, poca gent coneix aquest artista nas­cut a l'Argen­tina de pare català i mare fran­cesa que, després de pro­ta­go­nit­zar una de les expo­si­ci­ons més espe­rançado­res de la Bar­ce­lona de la post­guerra, el 1945 va mar­xar amb una beca cap a París i no va tor­nar-ne fins al cap de qua­ranta anys tot i les freqüents esca­pa­des al Port de la Selva, on tenia casa des de 1965. Aquest allu­nya­ment tan pro­lon­gat ha con­tribuït a fer-ne un des­co­ne­gut en els ambi­ents artístics cata­lans, però no als pari­sencs, on va rela­ci­o­nar-se amb Jac­ques Prévert, Pierre Sou­la­ges, Jean-Paul Sar­tre i el pro­duc­tor cine­ma­togràfic Ale­xan­dre Trau­ner, amb el qual col·labo­ra­ria pin­tant qua­dres de paco­ti­lla per als deco­rats de pel·lícules de Stan­ley Donen, Billy Wil­der o Ana­tole Lit­vak. Amb el germà de Prévert, Pierre, va regen­tar, als anys cin­quanta, un famós caba­ret, La Fon­taine des Qua­tre Sai­sons, on pro­gra­ma­ven ses­si­ons de mari­o­ne­tes, con­certs de les novíssi­mes vedets de la chan­son i uns números de circ que tenien fas­ci­nat Sebastià Gasch. És una llàstima que hàgim per­dut durant tant de temps alguns dels nos­tres millors artis­tes, que retro­bar-los sem­bli un des­co­bri­ment. Això és el que ha pas­sat amb la pri­mera revisió inte­gral de la tra­jectòria d'Alberto Fabra que pro­posa la Fun­dació Valvi de Girona en dues expo­si­ci­ons comis­sa­ri­a­des per la pro­fes­sora de la Uni­ver­si­tat de Girona Lluïsa Faxe­das: la pri­mera, oberta fins al 3 de juny, dedi­cada a la seva obra figu­ra­tiva, i la segona, entre el 8 de juny i el 31 de juliol, cen­trada en la seva incursió en l'art cinètic a par­tir dels anys setanta. En els seus qua­dres, hi veu­reu res­sons de Matisse, Picasso, Bon­nard, Klee, Miró i fins i tot Keith Haring, però hi ha sobre­tot una consciència molt clara dels deu­res de l'artista amb la seva pròpia obra perquè la pin­tura es val­gui per si sola, perquè en el cas hipotètic que es des­prengués del llenç, se sos­tingués sen­cera a l'aire, o perquè no passi com amb els tren­ca­clos­ques mal resolts, deia ell, i et quedés a la mà una última peça que no es cor­res­pon amb l'espai que falta omplir.

Exposició pionera
Abans de la irrupció de Dau al Set en l'ambient deprimit de la postguerra, Alberto Fabra va contribuir a posar en evidència l'academicisme anacrònic que patrocinava el franquisme. Va ser l'any 1943, a la galeria Reig de Barcelona, en una exposició avui ja llegendària que va reunir Fabra, Ramon Rogent, Xavier Vilató i J. Fin, nebot de Picasso. Tots, excepte Rogent, que moriria molt jove d'accident de cotxe, van marxar a París.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia