Litigi amb la mort

Durant l'ocu­pació nazi, l'escrip­tor txec Jirí Weil va tre­ba­llar al Museu Jueu de Praga. Quan li va arri­bar el torn de ser depor­tat al camp de con­cen­tració de Terezín, va deci­dir no anar-hi simu­lant un suïcidi. Aque­lla nit, va dei­xar la seva car­tera en un pont del Mol­dava i va des­a­parèixer. L'home que la va tro­bar la va dur a la comis­sa­ria, i això, jun­ta­ment amb una carta de comiat que Weil havia dei­xat al seu domi­cili, va fer que fos decla­rat ofi­ci­al­ment mort. Va pas­sar a la clan­des­ti­ni­tat i va mal­viure en pisos aban­do­nats. En aca­bar la guerra, pesava tot just qua­ranta-qua­tre qui­los i tenia la salut molt mal­mesa. Fruit d'aquesta experiència, el 1949 va publi­car Viure amb una estre­lla, que és una de les millors obres escri­tes sobre l'atmos­fera angoi­xant de l'ocu­pació nazi. L'acaba de publi­car Viena Edi­ci­ons amb una tra­ducció esplèndida de Jaume Creus.

Hi ha grans tex­tos de tes­ti­mo­nis jueus als camps nazis, però pot­ser no tants dels moments pre­vis a la depor­tació, allà on comença el pri­mer estadi de la des­hu­ma­nit­zació, l'avant­sala de l'infern que seran els camps: obli­gació de por­tar sem­pre l'estre­lla groga visi­ble al pit, pro­hi­bició de sor­tir al ves­pre, pro­hi­bició d'anar als parcs, pro­hi­bició de pujar als tram­vies, pro­hi­bició de tenir ani­mals domèstics, etcètera. Podem pen­sar en la família d'Anna Frank, i en tota aque­lla gent anònima que s'ama­gava i comp­tava cada segon de vida arra­bas­sat a la barbàrie. A través del pro­ta­go­nista Josef Roubícek, afa­mat, mort de fred, que parla en pri­mera per­sona, Weil ens fa tra­ves­sar els car­rers glaçats de Praga, ens fa sen­tir les botes fer­ra­des dels ocu­pants, les seves veus cri­da­ne­res, i sobre­tot la por al cos, una por cons­tant per l'omni­presència de la mort.

Josef Roubícek és un home soli­tari, sense família –només uns oncles que el van criar i que de seguida són depor­tats–, que mal­viu en una casa del suburbi, sense mobles perquè els ha cre­mat tots a l'estufa. La neces­si­tat de comu­ni­car-se fa que parli amb la seva amant absent i amb el gat aban­do­nat que viu a casa seva. Enveja la lli­ber­tat del gat, que no està sotmès a les lleis huma­nes: “T'explico una nove­tat. Si em fes­sis més cas no t'ho hau­ria de dir, ja ho sabries. M'han donat una estre­lla, no és gens bonica i té alguna cosa d'espe­cial. A la nit no bri­lla, només de dia. Cap timo­ner podria diri­gir la nau refi­ant-se'n, perquè nau­fra­ga­ria. I reposa sobre el cor.”

La nar­ració de Weil ens deixa asto­rats tant pels hor­rors que explica com per la sen­zi­llesa i humi­li­tat amb què els des­criu. Aquesta luci­desa de vega­des fa pen­sar en els per­so­nat­ges deso­lats i cla­ri­vi­dents de Samuel Beckett.

Al llarg de tota la nar­ració no tro­bem el nom ale­many, nazi o Praga, no hi ha ban­de­res, ni models de cot­xes o d'armes, ni noms de car­rers, ni dates, perquè la fina­li­tat de l'obra no és tant ser tes­ti­moni d'un moment històric com mos­trar la pro­funda des­hu­ma­nit­zació que podem patir els homes en mans d'altres homes. Hi ha una anàlisi esfereïdora de la con­dició humana expo­sada d'una manera clara, en un llen­guatge col·loquial, quasi trans­pa­rent que, igual­ment com passa amb alguns tex­tos del seu com­pa­tri­ota Franz Kafka, com­mou al mateix temps que esgar­rifa. Enmig d'aquell infern, obser­vant “els pas­sos arros­se­gats de la gent encor­bada” que marxa cap als trans­ports, a la nit, sota el fred, sor­geix una paraula que és pro­fun­da­ment humana, rei­vin­di­ca­tiva del que és humà, i pot­ser per això és gai­rebé ferotge, no vol par­ti­ci­par en el circ.

Aquest circ con­sis­teix a trans­for­mar l'home en bèstia, a diri­gir com­ple­ta­ment la vida de la bèstia, exac­ta­ment com passa amb els ani­mals domes­ti­cats dels circs. Roubícek s'hi rebel·la: “No volia entrar en un circ amb el cap rapat d'un pallasso i dei­xar que em cla­ves­sin coces. Ara tot d'una com­pre­nia mol­tes coses del circ, estant a l'altra banda de la bar­rera.” Però fins i tot suïcidar-se era difícil, com explica l'amic de Roubícek: hi ha res­tric­ci­ons de gas, el cia­nur és massa car, cal pen­jar-se o llançar-se al riu. Però és una mort més digna: “No sor­tien a les esque­les els que mar­xa­ven en els trans­ports; aquests, de fet, ja no tenien ni nom. Morir amb el nom només ho podien fer els que vivien als seus habi­tat­ges.”

Mal­grat que és un text viru­lent, a la nar­ració hi ha un espai per a l'espe­rança, aque­lla espe­rança que fa pos­si­ble que un home suporti tan­tes pena­li­tats, l'espe­rança en l'amis­tat, en l'amor, en la família. Narri el que narri, la mirada de l'autor omple tot el text de pie­tat, una pie­tat veri­ta­ble vers aquells que patei­xen en silenci i accep­ten l'hor­ror, però no pas una pie­tat ingènua, sinó una pie­tat ben a prop de la ràbia i del plor. Aquesta pie­tat vers els seus, el seu barri jueu, els seus com­panys depor­tats, els seus fami­li­ars, fins i tot pels txecs afu­se­llats –com la seva amant, que no era jueva–, fa que sigui una lec­tura bene­fac­tora, una lec­tura que ense­nya coses que no s'obli­den fàcil­ment, com quan des­criu, després d'un angoi­xant qüesti­o­nari davant el guàrdia, l'ambi­ent del pati: “Quan el ritual hagué aca­bat i em vaig tro­bar de nou al pati, vaig ado­nar-me que l'infern devia ser un lloc silenciós. Segu­ra­ment allà els peca­dors no es quei­xa­ven, perquè això hau­ria vol­gut dir que el seu dolor seria insig­ni­fi­cant.”

Jirí Weil és un autor encara molt des­co­ne­gut, no ja només a casa nos­tra sinó arreu. Quan va publi­car Viure amb una estre­lla les auto­ri­tats txe­ques comu­nis­tes no ho van rebre gaire bé, el van arri­bar a tit­llar d'ene­mic del poble. Tot i amb això, va recu­pe­rar el seu lloc al Museu Jueu de Praga, on es va dedi­car, en els anys poste­ri­ors, a reco­pi­lar els dibui­xos que havien rea­lit­zat els nens jueus inter­nats al camp de Terezín.

A par­tir del 1956, amb l'ober­tura feta per Khrus­xov, va tenir un cert reco­nei­xe­ment. Weil va tre­ba­llar en la seva obra fins que va morir de leucèmia el 1959. És una bona notícia tenir les seves dues obres més impor­tants en català, perquè Viena Edi­ci­ons ja havia traduït, de la mà també de Jaume Creus, l'any pas­sat Men­dels­sohn és a la teu­lada, l'obra pòstuma que es con­si­dera el seu tes­ta­ment lite­rari.