Un mar de pedra Zugzwang

La rea­li­tat com a cre­ació: L'ombra de l'esque­let de la barca sobre la pedra dibuixa la geo­me­tria de la mort. Maïs, tal­ment un mes­tre d'aixa, l'ha for­jat a la dàrsena del cap del món.

Tu hi veus la tem­pesta: els astres s'apa­guen i l'ona s'esqueixa sobre la barca. Hi veus els cos­sos deso­lats, els cos­sos sense trànsit ni ossa­menta visi­ble. El nos­tre és un mar de pedra. Et dis­po­ses a no per­me­tre que l'oblit pacti amb les parau­les.

Vol­dries que la teva veu fos la veu d'un silenci infan­tat:

Ja tinc nas i ulls i boca i un cor que batega. Jo sóc l'infant que ha de néixer. Nedo en les clarors líqui­des de l'úter. Conec la sua­vi­tat de l'aigua i som­nio amb la de la llum, la de l'aire. La del pit de la mare. Calma. Repòs. La mare canta i la seva veu s'ager­mana amb el batre de la mar sota la barca. Silenci. Calma.

De sobte, els astres s'apa­guen. Sense la lluna el mar és més tenebrós. La mare calla. ¡Oh el somni de la mare! ¡Oh el somni d'Europa! Plou. Plou. Plou. Una gran onada s'esqueixa sobre la barca. Crits. No sé si és por el que sento. Plou. Cau un diluvi (com d'aigua de pla­centa). Em tapo les ore­lles.

No sento la sang de la mare gira­vol­tar. La fi del món. --(¿He cai­gut al futur?) No vull ser un cadàver no infan­tat. Sense nom. No vull anar a la mar dels morts on van les ànimes dels que abans vivien...

El cos de la mare esdevé un cos celes­tes, llu­minós i trans­pa­rent. Obro els ulls --(¿sóc?) Sento la ten­dresa d'unes mans que m'acu­llen, de la llum i de l'aire...

Silenci. --¿On som?

Avui, trenta d'agost de dos mil setze, entre les cos­tes de Líbia, Tunis i Itàlia, sis mil cinc-cen­tes per­so­nes des­es­pe­ra­des han sal­vat la vida al mar.

El nos­tre és un mar de pedra, però encara hi ha qui no ha per­dut la dig­ni­tat.

Un joc de miralls gira­to­ris mou el meca­nisme de la Història. Reflec­tei­xen la llum i l'ombra, el real i el fic­tici. Cal tenir oberts els ulls. El joc de miralls et per­met veure l'altra cara del poema, però no hi pas­ses. Aquest món nos­tre, dis­tant i glaçat, és aquí. Aquí és on es bar­re­gen la veri­tat i la men­tida, l'espassa i la falç, és on vivim el sobre­salt de les alar­mes.

¿Ningú arri­barà amb llum sobre aquesta fos­cor? Vol­dries encen­dre noves llums. Et pre­gun­tes per la sub­missió de la política, per la dis­po­sició de les urnes, els him­nes i les ban­de­res. Pel vell poder de la men­tida, que con­ta­mina i cor­romp.

Zugzwang (*)

L'ins­tant para­lit­zat. ¿Podem pres­cin­dir del final anun­ciat? No roda el temps. ¿No hi ha solució? Immòbils, ens cobreix la pols dels astres morts men­tre es des­fan els camins de la com­passió.

Fas l'apre­nen­tatge d'escol­tar. Més enllà del silenci encara hi ha silenci. L'espai mut de la cridòria. No conei­xes com fun­ci­ona el meca­nisme dels miralls, però vols tenir algun paper, per petit que sigui, en aquesta història.

Vol­dries ser la veu que no s'atura.

(*) Zugzwang: En escacs, es diu de la situ­ació en la que un juga­dor es troba en una posició fatal: mogui el que mogui perd la par­tida.