La paella de la cultura valenciana

Ara fa poc més d'un any aparegué un llibre, Arte, cultura e impostura, de Domingo Mestre, editat i publicat per l'Associació Comissariat (www.comissariat.cat), de Reus (Baix Camp), dins del projecte Priorat Centre d'Art; una iniciativa per gestionar de forma independent un espai d'art dins l'àmbit de la cultura contemporània i les arts visuals. El llibre va passar, almenys ací a València, prou desapercebut, però mereix uns comentaris. I més encara si tenim en compte que els textos (una recopilació d'articles, en algun cas, si fa o no fa, de petits i brevíssims assaigs, publicats per l'autor majoritàriament en periòdics i revistes, entre el 1997 i el 2007) són molt motivats —tenen un origen i un perquè evident— per unes maneres de fer de la societat valenciana —sobretot, aquella part que ostenta el poder o, diguem-ho així, la més «oficial» o políticament correcta— i per alguns dels darrers esdeveniments «culturals» i «artístics» que hi han ocorregut. Per tant, van dirigits molt especialment a la col·lectivitat valenciana i, com no, a tots aquells que tenen el mínim interès pel món de l'art i la cultura...

I la política. No debades cal entendre la cultura en el sentit més radical de la paraula i com a qualsevol manifestació de la vida d'una col·lectivitat, la d'un poble. Més encara: cal definir-la com a centre de la mateixa vida pública i política. I en aquest sentit les reflexions i aportacions teòriques i pràctiques del llibre són encara avui, més que mai, molt vigents. Sobretot, si tenim en compte el període sociopolític més recent i actual, en molts aspectes políticament regressiu, caracteritzat per l'existència de polítiques (culturals) reduïdes a l'economia i pel triomf del gregarisme; les quals, al meu entendre, fomenten l'individualisme insolidari i dependent, a més a més, d'engabiar el món de les idees i trair la veu de la pluralitat.

Fet i fet, el llibre és un estímul agut per al debat i les reflexions sobre què és l'art i la funció que té, o pot tenir, en la societat actual. I que millor que el text que segueix a la introducció del llibre per captar de ple el que acabem de dir i conèixer des d'un primer moment la posició des d'on es situa l'autor: «Contra el Arte, pero también contra el Público y, sobre todo, contra los Héroes (incluso los del Silencio)».

El llibre és al meu parer, a més a més, un encertat diagnòstic de la cultura i l'art, almenys pel que fa a allò que està succeint al País Valencià en aquests sectors de creació i d'acció social tan importants. Igualment, les seues pàgines són una denúncia convincent i una notòria crítica al «PP», al mateix poder («PP = Partido en el Poder»), i a l'apropiació que fa de l'espai públic. És pertinent en aquest sentit citar ara el contundent article que apareix al llibre, escrit el 2003: «Neofeudalismo y retorno de la Inquisición». I això no lleva, però —gràcies al fet que l'autor teoritza sovint també sobre aquests temes i conceptes propis del món de la cultura, la política o l'art—, que la validesa dels plantejaments i qüestions tractats poden ser aplicades a qualsevol àmbit sociocultural i artístic de societats semblants contemporànies.

En unes altres paraules, podem dir clarament que el llibre és una denúncia o crítica de tot allò que es coneix com a «cultura de l'espectacle», en paraules de l'autor, o «cultura del pressupost», com afirmava Bernat Puigtobella en altre un llibre també molt suggestiu i poc referit titulat El (des)crèdit de la cultura. I les pràctiques i continguts de les Biennals a València (del 2001 al 2007), per exemple, serien una mostra fefaent i que l'autor ens fa palès en articles com Del arte de la paella y de la Bienal de Valencia o La Bienal a remojo.

Sóc del pensar que a la cultura li falta en moltes ocasions l'ànima: vitalitat i emocions. No fa gaire, l'escriptor Jordi Coca (Avui, 23-04-09) feia també un interessant recordatori de l'escriptor alemany Friedrich Schiller, quan aquest, davant els successos repressius posteriors a la Revolució Francesa, apostava més per una revolució total en la manera de percebre o sentir, en el interior, que no una en el món de fora, en el exterior. Doncs bé, segons aquest autor, «una revolució d'aquesta mena, interior, de conceptes i valors, tampoc no pot prescindir de l'estètica i, per tant, en cap cas no es pot fer d'esquena a la cultura i a l'art». Ara bé, per a Coca, «les claus de la cultura no poden ser la indústria ni el mercat, per molt que tot es relacione».

També, i segons es reflexiona en un dels articles, des del meu punt de vista un dels més reeixits del llibre, Estetitación de la política, politización de lo estético (del 2003), cal incidir en el fet que no sabem ben cert si toca o no fer «art polític», o si fer-ne més o menys, i com l'hem de fer, però és manifest que amb els anys les institucions i els polítics han anat, com sol dir-se, fent més grossa i dura la pell, fins a tal punt que la crítica intel·lectual actual està en bona mesura perillosament acomodada, quan no totalment integrada dins dels mecanismes i aparells de la mateixa institució. En altres paraules, es troba a faltar aquells intel·lectuals emblemàtics capaços de crear opinió o, com sol dir-se també, que facen escola (de pensament).

Finalment, cal ressaltar igualment dos aspectes del llibre que pense que mereixen uns comentaris més, i que relacionen molt bé l'autor amb el tipus d'escriptura i estil que el lector podrà trobar al llibre que ara ressenyem, a més d'aportar elements per contextualitzar i situar els textos, cosa que ajudarà a situar el lector. En primer lloc —d'altra banda, aspecte que el mateix Narcís Sellés (historiador de l'Art i un dels responsables del Comissariat), al pròleg que enceta el llibre, ha ressaltat—, és allò de la capacitat engrescadora i convincent de l'autor —també un aspecte captivador per als qui hem participat d'algunes de les seues accions o intervencions públiques i de creació de pensament— per relacionar al llarg del llibre allò individual amb el col·lectiu. Qüestió que també s'hi troba en la seua apassionada o excitant escriptura. No deixem de pensar ara en determinats referents llibertaris o les influències marcades d'intel·lectuals com Agustín García Calvo, especialment en aquelles idees com que la lluita no és individual, sinó de la gent, del que puga haver o quedar encara del poble (els que no tenen el poder), és a dir, en el bon sentit, de «nosaltres».

Comptat i debatut, la veu de Domingo Mestre és la veu pròpia, però també és la veu dels Ex-Amics de l'IVAM, dels Ciutadans per una Cultura Democràtica i Participativa i de tots aquells que pensen que una ciutadania ben motivada, també culturalment, és una garantia de transparència i pluralitat democràtica.

En segon lloc, a més a més d'un bon grapat d'il·lustracions, i unes notes o breus ressenyes o apunts contextuals entorn les mateixes, el llibre conté un apèndix documental amb un índex de publicacions on s'han editat els textos que apareixen al llibre, i també diversos comunicats o manifestos com els d'alguna de les associacions més amunt apuntades o de la Plataforma de Reflexión sobre Políticas Culturales de Sevilla.

I per acabar, com apuntava també Óscar Pérez i Treviño en el llibre d'El Cep i la Nansa més amunt citat, remarque que la cultura ha de cultivar i vendre per damunt de tot la qualitat; i també és bo repetir que l'art i la cultura han d'entendre's bàsicament com una «lluita contra la barbàrie humana». Fet i fet, podrem estar d'acord o no, i discutir-ho mil vegades si cal, allò de si la cultura està o no en crisi per ella mateixa. Però sí que és evident, com es dedueix també del llibre de Domingo Mestre, que ho estaria en la manera de com l'entenem, en els paràmetres i discursos de com la presentem i la manera que tenim per abordar-la. Seria oportú recordar també en aquest sentit un escrit —un «manifest», com en diuen els autors— publicat en el primer número de la revista Cave Canis (escrit per Vicenç Altaió, Claret Serrahima, Joaquim Pibernat, entre d'altres, la tardor de 1995) titulat: Manifest contra el Populisme Pervers, que sintetitza molt bé l'esperit del llibre del qual parlem i del que hem volgut donar a les lletres d'aquest escrit: «En temps de barbàrie, amb el ventre de la bèstia totalitària reobrint-se pertot arreu, vindiquem (compte amb els gossos!) la il·lustració contra les tenebres, l'esperit crític contra el dogma, el diàleg contra l'imperatiu, l'acció contra l'apatia. Això és: la dignitat contra la immundícia.»