‘Prufrock’ als 100

A la pàgina 78 del número de juny de la revista lon­di­nenca The Egoist va aparèixer l’anunci d’un lli­bre de 40 pàgines, en una edició de 500 exem­plars, que can­vi­a­ria el curs de la lírica del segle XX. El text, lacònica­ment, pro­cla­mava: “Pru­frock / ara dis­po­ni­ble / Pru­frock i altres Obser­va­ci­ons / de T.S. Eliot / The Egoist, Ltd. Preu 1 xíling net; tra­mesa 1 penic”. En una carta a Mar­ga­ret Ander­son, datada l’11 de juny, Ezra Pound con­fir­mava que ja dis­po­sava d’un exem­plar de la publi­cació.

La crítica, a les dues ban­des de l’Atlàntic, es va pola­rit­zar davant del debut lite­rari de T.S. Eliot. Ezra Pound, Con­rad Aiken, Mary Sin­clair i alguns més categòrica­ment a favor i la majo­ria dels suple­ments lite­ra­ris de dia­ris i revis­tes de gran cir­cu­lació, categòrica­ment en con­tra. Amb el temps, però, el pri­mer Eliot, a punt de com­plir 28 anys, es va impo­sar com el mes­tre i la icona de la nova poe­sia moderna, un lloc de pri­vi­legi que el duria a gua­nyar el premi Nobel el 1948.

Després de la seva mort el 1965, Eliot es va con­ver­tir en una de les bèsties negres més sagra­des de la post­mo­der­ni­tat, però nova­ment l’autor de La terra eixorca ha gua­nyat la bata­lla perquè els seus ene­mics i la seva estètica radi­cal han pas­sat a millor vida. Ara és un moment ideal per tor­nar a lle­gir Pru­frock sense com­ple­xos perquè no vindrà a picar a la nos­tra porta cap poli­cia moral de la post­mo­der­ni­tat.

Ara és el moment per­fecte perquè les gene­ra­ci­ons més joves, no tan ben for­ma­des com es diu repe­ti­da­ment, s’endin­sin en aquest mera­vellós pri­mer lli­bre d’Eliot de només 12 poe­mes. Lle­gir Pru­frock a fons és tota una edu­cació literària, una edu­cació que els joves no han tin­gut per la nociva pro­hi­bició de la post­mo­der­ni­tat. Des­co­bri­ran que el temps no ha pas­sat per Pru­frock i que la dot­zena de com­po­si­ci­ons estan tan fres­ques com el pri­mer dia. Eliot encara és actual i pot ense­nyar-nos coses sobre el fons i la forma del poema que ens fan molta, molta falta per com­ba­tre la bana­li­tat efec­tista que impera arreu.