125 anys del tren ganxó

Els veïns de Sant Feliu de Guíxols comen­cen a reme­mo­rar, a par­tir d’avui, el 125è ani­ver­sari de la posada en ser­vei de la línia fèrria que va unir, el 1892, el muni­cipi amb Girona. Tot un esde­ve­ni­ment que –amb permís de la inau­gu­ració del port una dècada després, el 1904– es pot con­si­de­rar un dels dies grans de la història gan­xona con­tem­porània. El pri­mer ser­vei comer­cial va sor­tir de l’estació de Sant Feliu el 30 de juny del 1892, a les cinc i un minut de la mati­nada, però la línia es va estre­nar tres dies abans, el 27 de juny, quan un seguici encapçalat pel pre­si­dent de la com­pa­nyia –i alcalde gui­xo­lenc–, Joan Casas, va arri­bar a Girona per reco­llir la reial ordre que auto­rit­zava la cir­cu­lació del tren. El modest ample de via, de 75 centímetres, el feia incom­pa­ti­ble amb la línia de França –fins a un segle després, de fet, ha per­sis­tit el pro­blema entre l’ample ibèric i l’inter­na­ci­o­nal a Port­bou–, però va fer via­ble una obra que, segons les entu­si­as­tes cròniques del periòdic gui­xo­lenc El Noti­ci­ero, feia entrar Sant Feliu al “segle de les llums”. El dia 29, la festa es va repe­tir amb motiu de la bene­dicció de la línia. I l’endemà van començar els ser­veis regu­lars, amb bit­llets a sis pes­se­tes entre els dos extrems de la línia. Una set­mana després, a l’estació de Sant Feliu, ja havien expe­dit 2.088 bit­llets per a pas­sat­gers que, per neces­si­tat o per curi­o­si­tat, havien vol­gut tas­tar la moder­ni­tat, i el muni­cipi va orga­nit­zar una expo­sició d’arts i diver­sos actes fes­tius per com­me­mo­rar l’estrena, sufra­gats amb subs­crip­ci­ons popu­lars.

Era “el tren” per als gui­xo­lencs ufa­no­sos d’una inversió que va tirar enda­vant amb un capi­tal pri­vat ini­cial de més d’un milió i mig de pes­se­tes de l’època, i que es va aca­bar doblant i cobrint igual­ment a través d’indus­tri­als i menes­trals del muni­cipi. I “el car­ri­let” o “el feli­uet”, més fami­liar, als ulls dels giro­nins que ja dis­po­sa­ven d’una línia que els con­nec­tava amb Bar­ce­lona i França, i que hi veien una infra­es­truc­tura més fràgil, però que va ser­vir per con­nec­tar les indústries sure­res de la zona amb els mer­cats exte­ri­ors. La línia va supo­sar per a Sant Feliu un mitjà de loco­moció com­pe­ti­tiu men­tre la xarxa viària no es desen­vo­lu­pava, i amb tar­ta­nes i diligències com a com­pe­ti­dors ini­ci­als.

Durant la cons­trucció i als ini­cis, els sabo­tat­ges de la línia eren freqüents, pot­ser per­pe­trats per veïns moles­tos pel tras­bals, per empre­sa­ris del trans­port tra­di­ci­o­nal amenaçats pel nou mitjà de loco­moció o per sim­ples brètols que volien pro­var si les pedres en els can­vis d’agu­lles eren capa­ces de fer des­car­ri­lar el com­boi. Poste­ri­or­ment, posar sabó o oli damunt dels car­rils a la pujada dels Alous era una mali­feta recur­rent, que posava a prova la paciència dels maqui­nis­tes per remun­tar el tram cos­te­rut. Calia escam­par sorra damunt la via per mirar que els trens recu­pe­res­sin la tracció fins a l’estació de Lla­gos­tera.

El mateix progrés va aca­bar fent que la línia perdés com­pe­ti­ti­vi­tat res­pecte al trans­port per car­re­tera, per bé que avui més d’un vol­dria recu­pe­rar un ser­vei fer­ro­vi­ari que enllacés la comarca amb la resta de la xarxa. La Guerra Civil, amb la col·lec­ti­vit­zació ini­cial i la poste­rior esta­ta­lit­zació i pas a FEVE, va supo­sar sotracs impor­tants. I la línia va tan­car, enmig d’una llarga decadència, el 1969. El govern fran­quista en va des­car­tar la moder­nit­zació.