Assaig
Xavier Ferré
El Fuster ‘sard’
Els cinc autors d’aquest volum miscel·lani (Ferran Archilés, Jaume Lloret, Joaquim Carlos Noguera, Giaime Palà, Antoni Rico) plantegen diversos enfocaments a fi d’esbrinar la recepció del materialisme històric –Marx i Gramsci, en el cas que ens ocupa– en el pensament de Joan Fuster. La present aportació –en part complementària a la recerca fusteriana de Pau Viciano i de Guillem Calaforra– és necessària perquè allunya Fuster d’un culturalisme que no fa altra cosa que esclerotitzar la seva reflexió crítica sobre el país. En aquest sentit, Archilés esbrina detalladament dos aspectes que poden arribar a ser convergents: l’abast de la lectura matisada marxiana –via escola de les estructures dels Annales–, la influència –a contrastar políticament– de Jaume Vicens en Nosaltres, els valencians, i el coneixement que tingué l’assagista del model metodològic del pensador comunista sard, Gramsci. Les lectures gramscianes de Fuster –tot mantenint un cert debat amb el posicionament d’Archilés sobre el moment en què l’assagista de Sueca llegí el comunista d’Ales: si abans o després de la redacció del Nosaltres, els valencians– ocupa el capítol, que caldria haver publicar en un sol bloc, de Lloret i Noguera. La reflexió té una particularitat biogràfica que pot implicar directament el coneixement de (l’obra de) Fuster, atès que Jaume Lloret, batlle de la capital de la Ribera Baixa en representació del PCPV, fou metge de l’assagista. Ambdós autors plantegen que possiblement l’intel·lectual suecà tingué coneixement de l’intel·lectual-polítc consellista cap al 1959, any que, segons els ponents, conegué Raimon, enllaç –a través de la seva dona, Annalisa Corti– que en facilità el coneixement de les obres, algunes de les quals són referenciades directament de la biblioteca de l’actual espai Casa-Museu Joan Fuster.
Possiblement, però, aquest debat de recepció pugui acotar-se partint de la panoràmica general de la recepció de Gramsci a través del Principat, objecte de la ponència de Palà. Aquest historiador, que ha biografiat la revista del PSU (Nous) Horitzons, dissenya una constel·lació de referents –al capdavant dels quals, Manuel Sacristan– que poden mostrar viaranys per a comprendre la relació Gramsci-Fuster. En qualsevol cas, la consulta, si escau, dels epistolaris de Francesc Vallverdú, de Francesc Vicens i de Josep Fontana podria esclarir en part –l’altre vessant caldria abordar-lo a partir de la història oral amb coetanis fusterians dels anys cinquanta i seixanta– els nexes que dugueren a la recepció del filòsof de la praxi per part de l’autor de Descrèdit de la realitat.
Aquest primer bloc esmentat és el que ateny directament l’esperit de l’obra, però hauria romàs incompleta si, en la necessitat d’anar més enllà del Fuster-en-si (pensament), hom no hagués abordat la recepció de les tesis nacionals de l’assagista –concentrades en l’assumpció, o no, dels Països Catalans com a nació política– en les organitzacions (valencianistes) que es reclamaven marxistes (acció). Antoni Rico –que n’està enllestint la tesi– ha elaborat un marc metodològic exhaustiu a fi de tractar la temàtica d’uns anys culturalment i política primordials –1962-1977–, els quals permeten de tenir una idea completa dels posicionaments orgànics dels quals destaco per la seva troncalitat –cara a derivacions i noves organitzacions: el primer PSPV, PCPV i PSAN– els del Partit Socialista Valencià i Germania Socialista.
En conjunt, El pensament i l’acció tracta un camp d’anàlisi, que malda per mostrar que les idees fusterianes són històriques, és a dir, dialèctiques, perquè esdevenen perpetu centre de debat i contenen projecció pràctica.