Cabuts reconcentrats

M’agra­da­ria que els cabuts recon­cen­trats m’expli­ques­sin per què, pri­mer, hi ha uns pobles –unes mane­res de ser i de fer– dife­rents entre uns i altres i, sego­na­ment, per què hi ha pobles –no dic gents; vull dir estruc­tu­res i, pre­ci­sant més, for­mes de govern i prin­ci­pis de domini– que se sen­ten per­pe­tus domi­na­dors, quan, com és obvi, dels tot­po­de­ro­sos huns no en queda res; dels romans, només el record d’una regu­lació (encara més o menys vigent; la regu­lació, no el domini); dels britànics en roman tot just un tem­pe­ra­ment tibat –que els va fer con­que­rir, a cop de veus d’ordre i de gar­ro­ta­des i càstigs duríssims, l’Índia, els ter­ri­to­ris dels indis (ame­ri­cans), dels negres i/o malais on n’hi hagues­sin–, estil pre­sen­cial, el dels britànics, amb dilució pre­ci­pi­tada vers un no-res. Han des­a­pa­re­gut, així, tan­tes i tan­tes rea­li­tats pas­sa­des històrica­ment, només recor­da­des en els lli­bres i memo­ri­als perquè con­for­men vul­guis o no el pas­sat de la huma­ni­tat sen­cera; o perquè han esde­vin­gut topònims geogràfics, alguns de glo­ri­osa memòria i d’altres total­ment ver­go­nyants per menys­pre­a­bles, sag­nants i cru­els. Aquesta, però, és la història comuna de tots ple­gats i de cap manera implica opció o dret a la per­petuïtat: perquè de domi­na­dor a esclau, o fòssil, només hi ha un pas, i les entelèquies men­tals només exis­tei­xen en el dir.

Però els cabuts a què em refe­ria eren aquells que volen con­ver­tir les rea­li­tats climàtiques, edàfiques, geològiques i biològiques en lleis (prin­ci­pis esta­blerts segons pràcti­ques o interes­sos soci­als) que impli­quen drets de nis­saga. Que recor­din que els dino­sau­res també aca­ba­ren con­fo­sos amb els vege­tals i els rocs. La política, una vegada dige­rida, no és res més que femta.