‘Honoris causa’

Quan Euse­bius Frank mor en una boti­gueta de la part alta de Tar­ra­gona, l’ànima que se li’n va és pro­jec­tada a l’úter d’una gitana/zíngara roma­nesa pre­nyada de bes­sons. La reen­car­nació d’aquell ele­ment insu­fla­dor de vida en un nou Eusebi esgota les ganes de l’ànima de tor­nar-hi, una vegada i una altra, a patir el procés de la cadu­ci­tat corpòria, perquè essent capaç excep­ci­o­nal­ment de recor­dar totes les vides pas­sa­des, el des­co­nei­xe­ment de l’objec­tiu de tanta repe­tició l’ha can­sada d’una manera defi­ni­tiva.

A par­tir d’aquest plan­te­ja­ment anecdòtic, el des­ple­ga­ment nar­ra­tiu d’Olga Xiri­nacs és espec­ta­cu­lar per unes quan­tes raons, la prin­ci­pal de les quals és que aques­tes Reen­car­na­ci­ons mise­ra­bles ens donen la clau per enten­dre el con­junt de l’obra de l’escrip­tora tar­ra­go­nina com una de les pro­pos­tes literàries interes­sants del dar­rer segle. I dei­xin-me expli­car de seguida, per evi­tar que una tal afir­mació generi el rebuig que n’impe­deixi valo­rar la per­ti­nença.

En pri­mer lloc, el fet que les obres d’Olga Xiri­nacs esti­guin far­ci­des d’ele­ments que s’hi entre­cre­uen ens hau­ria de fer sos­pi­tar que no estem sola­ment al davant d’una autora prolífica, amb més de 70 lli­bres gene­ra­lit­za­bles en poe­sia, novel·la, relats breus, die­ta­ris, viat­ges i altres, i amb més de 300 con­tes (o nar­ra­ci­ons cur­tes), sinó que aquests ele­ments que van apa­rei­xent en les seves obres indi­vi­du­als ava­la­rien la hipòtesi de tro­bar-nos al davant d’una obra amb una volun­tat d’uni­tat que recla­ma­ria una lec­tura dife­rent de l’episòdica. Lle­gei­xin, si més no, com Mar­ga­rida Arit­zeta, pro­fes­sora de Teo­ria literària de la Uni­ver­si­tat Rovira i Vir­gili, extreu alguns d’aquests ele­ments de diver­ses obres de l’autora i, en posar-los en comú a l’arti­cle Relats gòtics d’Olga Xiri­nacs: un ter­ror exqui­sit, avança aquesta “lec­tura sug­ge­ri­dora” d’obser­var “la seva obra com un tot” al final de l’assaig La lite­ra­tura d’Olga Xiri­nacs (Magí Sunyer edi­tor, 2014). En aquesta d’ara, el per­so­natge Jaume Rius que acull el reen­car­nat com Euse­biu Pia­tra al seu habi­tatge del sub­sol tar­ra­goní o les referències carpàtiques de la família roma­nesa d’on escapa –amb la con­creta a Bran, el poble trans­sil­vanià del comte Dràcula– o les artúriques del cas­tell de Com­per, al bosc bretó de Brocéliande, entre força d’altres.

En segon lloc, perquè la inter­re­lació –o inter­tex­tu­a­li­tat; com vul­guin dir-ne–, tot apunta que no es tracta d’un sim­ple joc per­so­nal, sinó que bas­teix el dis­curs cohe­rent i evo­lu­tiu propi de la con­cepció artística de l’ofici d’escriure. I del com­promís per­so­nal d’aquest ofici ja en par­la­rem més enda­vant. La con­cepció a què em refe­reixo ara és estètica –entesa com la for­ma­lit­zació d’una manera de pen­sar el món–. A diferència, pot­ser, d’un José Sara­mago en les obres del qual l’apa­rició de la mort i altres ele­ments sobre­na­tu­rals són el pre­text per desen­vo­lu­par en un regis­tre de comèdia la dialèctica ter­re­nal humana, la veu nar­ra­tiva d’Olga Xiri­nacs –tant si recorre a l’humor com a la tris­tesa– desen­vo­lupa un lirisme dramàtic que encara l’indi­vidu amb la intriga de la mort –sense els esca­ra­falls d’un sen­ti­men­ta­lisme insul­tant–. I dic això, perquè tot els dub­tes i les espe­cu­la­ci­ons plau­si­bles, l’autora els passa pel sedàs de la tra­dició con­tras­tada i de la intel·ligència. D’aquí que fins i tot el can­sa­ment del reen­car­nat Euse­biu d’aquesta novel·la pugui enten­dre’s com l’al·lego­ria del can­sa­ment d’una autora que ha donat veu a tan­tes vides com els pot aven­tu­rar la pro­ducció prolífica que els deia.

Per aca­bar –o espe­ro­nar un reco­nei­xe­ment que hono­ra­ria el que ente­nem com a lle­tres cata­la­nes–, el com­promís de l’autora amb l’ofici lite­rari es demos­tra, amb aquesta publi­cació, admi­ra­ble. Lluny dels focus d’atenció d’allò que la poe­tessa Dolors Miquel tit­llava en l’exem­plar ante­rior d’aquest mateix suple­ment com el “gran súper” lite­rari, l’escrip­tora del balcó de Tar­ra­gona, on viu i tre­ba­lla cons­tant­ment a pesar de dols, dolors i oblits –de tot just l’any pas­sat és el seu dar­rer lli­bre, la deli­cada La crisi dels vui­tanta, publi­cat amb motiu del seu 80è ani­ver­sari–, és exem­ple i mes­tratge del pro­fes­si­o­nal a qui la vocació soterra la paga.