Una nit amb Gala

Durant una visita guiada noc­turna al Cas­tell Gala Dalí de Púbol, que aquest estiu estrena l’opció cre­pus­cu­lar –l’hora ideal per endin­sar-se en el refugi en vida i, final­ment, el mau­so­leu de Gala–, em paro a mirar els dis­cos que escol­tava la senyora del cas­tell, endreçats en un petit bagul amb tapa de vidre: vinils i cin­tes mag­ne­tofòniques –car­tut­xos de 8 pis­tes– amb òperes de Wag­ner (Par­si­fal, El oro del Rhin diri­gida per Kara­jan, Las Walki­rias; poso els títols tal com apa­rei­xien a les edi­ci­ons espa­nyo­les de l’època) i Verdi (Fals­taff), la música que Stra­vinsky va com­pon­dre per al ballet Petrouchka, la Pas­sio Secun­dum Lucam de Pen­de­recki, els Con­certi Grossi de Core­lli gra­vats per I Musici, un Gre­a­test Hits [sic] de Rimski-Kórsakov...

Wag­ner també apa­reix repre­sen­tat en forma de 14 petits bus­tos de ceràmica al vol­tant de la font que hi ha a l’exu­be­rant jardí i tot el cas­tell, per dins i per fora, recull nom­bro­ses mos­tres del geni de Dalí com a deco­ra­dorde la torre d’ivori que va ser Púbol per a la seva musa solitària, inclo­sos diver­sos trompe-l’œil com ara una porta falsa o la pin­tura d’uns radi­a­dors que amaga... uns radi­a­dors. Però són els dis­cos, les fotos, els objec­tes de toca­dor i altres petits detalls d’inti­mi­tat real els que aju­den a enten­dre millor la com­plexa per­so­na­li­tat de Gala: una dona forta i sen­si­ble alhora, moderna i inde­pen­dent però també reli­gi­osa amb un punt de supers­tició. Amb Dalí va for­mar una pare­lla des­con­cer­tant per a la majo­ria dels seus con­tem­po­ra­nis, per una inde­pendència mútua –amb altres pare­lles even­tu­als i cadascú a casa seva– que, en rea­li­tat, ama­gava una dependència abso­luta entre les dues peces d’aquest binomi únic, en el qual Gala donava segu­re­tat a l’artista perquè es dediqués només a crear. És sabut que Dalí només visi­tava Púbol per invi­tació expressa de Gala –fins i tot van fer impri­mir unes tar­ge­tes per for­ma­lit­zar les visi­tes–, però tot ple­gat for­mava part, en rea­li­tat, d’un joc d’amor cortès entre el cava­ller i la seva dama, en el con­text idoni d’un cas­tell medi­e­val empor­danès, que va subs­ti­tuir la pro­mesa ini­cial de Dalí a Gala –una vil·la a la Tos­cana– i que, a par­tir del 1969, es va refor­mar, man­te­nint expres­sa­ment el seu aspecte exte­rior una mica ruïnós perquè la gent pensés que estava aban­do­nat.

“Aquest és el més fetit­xista dels tres cen­tres i aquí hi ha implícita una rei­vin­di­cació de Gala, perquè aquest és el lloc on més es nota la seva ànima. A més, volem cap­gi­rar la per­cepció de Púbol com un espai de decadència i malal­tia després de la mort de Gala i de l’incendi que va des­truir el dor­mi­tori de Dalí el 1984, perquè aquí també va haver-hi molta passió i ganes de viure”, afirma la direc­tora dels tres museus de la Fun­dació Gala-Sal­va­dor Dalí, Montse Aguer, per pre­sen­tar les visi­tes noc­tur­nes que, per pri­mer any, es fan al cas­tell de Púbol fins al 2 de setem­bre –de 8 a 10 del ves­pre, per a grups de 20 per­so­nes per nit, amb reserva prèvia –, seguint l’exem­ple del Tea­tre-Museu Dalí de Figue­res, on l’horari noc­turn d’estiu ja és una tra­dició. La visita a Púbol, que per­met veure també en una sala ben con­di­ci­o­nada els ves­tits de Gala al cos­tat dels ori­gi­nals d’alguns dibui­xos i pin­tu­res de Dalí reproduïts en altres estan­ces, acaba amb una copa de cava al jardí, al cos­tat del Cadi­llac que la va tras­lla­dar, ja morta, des de Port­lli­gat per ser enter­rada a Púbol, el 1982, al cos­tat d’una altra tomba que Dalí va con­ce­bre ini­ci­al­ment per a ell i que con­ti­nua buida.