cultura

art & co

Pilar Parcerisas

Natura i cultura

LL’obra d’aquest escultor ha trencat una llança per la modernitat des del classicisme sense perdre l’enteresa de la dimensió humana i la proporció clàssica

Una casa mine­ral

La polèmica sobre l’auten­ti­ci­tat o la fal­se­dat del claus­tre romànic del Mas de Vent, prop de cala Fosca de Palamós, que va fer córrer experts d’arreu i rius de tinta als dia­ris, no ha tret atrac­tiu a un indret pri­vi­le­giat, ara con­ver­tit en una finca pri­vada, res­tau­rada per un equip de pri­mera cate­go­ria, els també polèmics i pre­mi­ats amb el Pritzker RCR Arqui­tec­tes (Rafael Aranda, Carme Pigem & Ramon Vilalta) d’Olot. Al con­trari, la suma d’atrac­tius s’ha inten­si­fi­cat en aquest lloc en con­ver­tir-se en Focus Engel­horn, paradís de pins i alzi­nes sure­res que exhi­bei­xen les escul­tu­res totèmiques de Xavier Medina Cam­peny.

Cos­sos-tòtems és el títol de les peces que l’escul­tor ha escam­pat a l’era d’aquest mas, que acull al cos­tat del polèmic claus­tre una pis­cina reves­tida de mar­bre negre amb vetes blan­ques, flan­que­jada per capi­tells orfes de columna que, arren­gle­rats al terra, asse­nya­len un late­ral d’aquesta pis­cina que no té res a enve­jar als banys romans. L’expo­sició d’escul­tu­res a l’aire lliure de Medina Cam­peny es bar­reja amb els arbres, tot cre­ant un mari­datge d’estètiques molt par­ti­cu­lars; però també amb les colum­nes del claus­tre, de manera que hi ha tres visu­a­li­tats escultòriques alhora. Natura i cul­tura es donen la mà en aquest paratge para­disíac que és el Mas del Vent, una masia for­ta­lesa amb torre inclosa que RCR han unit amb un pas de dutxa i han fet de la torre de defensa un jacuzzi arqueològic.

Clas­si­cisme metafísic

Els cilin­dres totèmics de què par­teix l’escul­tor per crear rèpli­ques monu­men­tals del cos humà posant en acció el melic, els braços, un peu, unes nat­ges, es mesu­ren amb els arbres, amb la seva ver­ti­ca­li­tat i, al mateix temps, refor­cen una idea ja implícita en l’escul­tura de Medina, que és la idea del cos-arbre, l’home-arbre, que en el con­text de l’era del Mas del Vent no cal forçar gens. Medina Cam­peny és un escul­tor clàssic, en el sen­tit de res­pecte per la divina pro­porció i perquè el cos i la seva ver­ti­ca­li­tat n’és el punt de par­tida. D’altra banda, la frag­men­tació del cos amb la qual juga contínua­ment li dona un aspecte metafísic. Aquests frag­ments no van mai pel seu compte, sem­pre estan lli­gats a un nucli, a una cen­tra­li­tat, a una tota­li­tat. A vega­des, un cilin­dre buit és esber­lat i amb aquesta línia irre­gu­lar traça el per­fil d’esquena d’un cos mas­culí.

Medina Cam­peny s’ha man­tin­gut en la figu­ració dins de la moder­ni­tat, cosa que és una excepció en un àmbit com l’escul­tura, que ha ten­dit a frag­men­tar-se i a tirar per la via de l’objecte oberta pel sur­re­a­lisme i el pop, o bé a dis­sol­dre’s en els mate­ri­als pobres, la ins­tal·lació, insis­tir en la via de l’expres­si­o­nisme o del reduc­ci­o­nisme mini­ma­lista. L’obra d’aquest escul­tor ha tren­cat una llança per la moder­ni­tat des del clas­si­cisme sense per­dre l’ente­resa de la dimensió humana i la pro­porció clàssica. Curi­o­sa­ment, aquesta base de moder­ni­tat a la qual al·ludim no és tan per­cep­ti­ble en l’obra actual però ho és en obres ante­ri­ors mani­festa en el cons­truc­ti­visme i l’art cinètic pre­sents en algu­nes mos­tres que hem pogut veure al seu estudi de Palo Alto de Bar­ce­lona, que ara ha d’aban­do­nar.

Ferro i més ferro

L’experiència d’una nit al Mas del Vent és única. Pri­mer cal fami­li­a­rit­zar-se amb el ferro de les ter­res d’Olot, pen­sar en les este­lles d’aquest mine­ral que desprèn el Cros­cat per enten­dre els arqui­tec­tes d’Olot que han res­tau­rat aquest mas amb cri­te­ris escultòrics i mini­ma­lis­tes, amb un ull ciclopi que només con­tem­pla el ferro com a matèria de reves­ti­ment. Amb ferro també creen bal­co­na­des i estruc­tu­res que relli­guen els espais d’una masia que parla en fusta, pedra i terra cuita, inclosa l’escala-túnel que con­necta la planta baixa amb el pri­mer pis. Cal acos­tu­mar-se a la domòtica que regula els llums, als mini­ci­lin­dres de ferro que tan­quen i obren bal­cons com pes­tells escultòrics i als mini­pa­ral·lelepípedes que fan d’aixeta a cuina i banys. Cal estar pre­pa­rats per viure a dins d’una escul­tura i no tenir por al ferro ni al silenci.

Al defora del mas, les escul­tu­res de Medina Cam­peny ens par­len d’huma­ni­tat i els tòtems tam­poc no ens fan por, mal­grat que la nit és fosca. I estem tran­quils perquè arbres, tòtems, colum­nes i capi­tells del claus­tre són els guer­rers que vigi­len els nos­tres som­nis.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia