Tornar a començar

La dar­rera pre­sen­tació, l’últim ver­nis­satge, que ha fet Manuel Solà de la seva obra no ha estat una inau­gu­ració, sinó una Desi­nau­gu­ració. Així és com va nome­nar la set­mana pas­sada els tres dies en què va obrir el seu taller com a comiat de l’espai de Ciu­tat Vella de Bar­ce­lona. En ter­mes comer­cial seria liqui­dació total. L’artista ha posat a la venda més de 200 obres, entre pin­tu­res i escul­tu­res, de 1988 fins l’actu­a­li­tat.

Repre­senta això la jubi­lació de l’artista nas­cut a Bar­ce­lona l’any 1950? Tot­hom que lle­geix aques­tes pàgines sap que un artista no es jubila mai, el que fa es recon­duir el seu tre­ball i la seva tra­jectòria. Això és el que s’ha plan­te­jat Solà, que després de la Desai­nau­gu­ració començarà el procés de des­ba­lles­ta­ment del seu taller/habi­tatge a tocar la Ram­bla del Raval, S’hi va ins­tal·lar fa 43 anys, que vol dir que ha vis­cut les trans­for­ma­ci­ons pro­fun­des d’un barri que va influir tant a la seva vida per­so­nal com a la pro­fes­si­o­nal. Sobre­tot en les pin­tu­res que s’han pogut con­tem­plar en Desai­nau­gu­ració, en què l’autor, en la línia de Bas­quiat, artista que des­co­nei­xia en el moment de pin­tar els qua­dres, dibui­xava eslògans a la manera dels gra­fits. Una pin­tura ple­na­ment urbana, de dis­con­for­mi­tat, social, com­ba­tiva i plena de ràbia que expres­sava el des­encís, sobre­tot pas­sada l’eufòria olímpica, de les pro­me­ses incom­pler­tes de canvi social. Al barri es van obrir car­rers, hi va entrar la llum, però certa misèria va per­du­rar, sense l’encís que podia tro­bar-se en un barri tan sin­gu­lar com el que havia estat el Barri Xino.

Però el que es van tro­bar els visi­tants del taller d’una forma més pro­ta­go­nista van ser les escul­tu­res de bus­tos de per­so­nat­ges cons­truïts amb ferro i mate­ri­als reci­clats d’altres obres i ele­ments tro­bats. Un d’aquests bus­tos, de mida gegan­tina, el podem con­tem­plar a la plaça de Can Mario de Pala­fru­gell, a tocar el museu del mateix nom de la fun­dació Vila Casas.

Fent com­pa­nyia a dese­nes d’eines, maquinàries i una grua per moure les obres més pesants, també tro­bem les escul­tu­res evo­ca­do­res de vehi­cles que por­ten l’ànima al paradís, a la vida eterna. Ver­si­ons en rodes de la barca de Caront. Perquè l’obra de Solà sem­pre ha tin­gut un ele­ment d’espi­ri­tu­a­li­tat, que con­trasta amb un pro­fund arre­la­ment ter­re­nal. En aquest sen­tit, el visi­tant que s’endinsés a les dependències més ínti­mes d’aquest antic edi­fici de tallers, cons­truït l’any 1878, podia con­tem­plar la col·lecció de talis­mans acon­se­guits en els periòdics viat­ges de Solà al nord d’Àfrica que con­te­nen ele­ments de pro­tecció espi­ri­tual i per pre­ve­nir-se del mal d’ull. Solà és un ena­mo­rat de les cul­tu­res anti­gues i de les moder­nes que han con­ser­vat les tra­di­ci­ons. Hi ha molt de totèmic en la seva obra.

Durant els tres dies de Desi­nau­gu­ració, Solà va ofe­rir la seva obra al 50% per cent. Un gest simp­tomàtic de com està el mer­cat de l’art poc donat a cele­brar black fry­days. Una de les moti­va­ci­ons que ha tin­gut l’artista per mar­xar ha estat el que ell con­si­dera una situ­ació crítica del món galerístic.

Les eines, la maquinària i les obres aviat viat­ja­ran al nou destí de l’artista: Tor­tellà, a la Gar­rotxa, on l’artista ende­garà una nova etapa artística. Tor­narà a començar. Començarà de nou però amb una llarga tra­jectòria a les espat­lles. Ja no es tro­barà amb els pin­xos del barri, amb les pros­ti­tu­tes i els veïns de tota la vida. Ara com­par­tirà veïnatge amb el camp obert i un ritme de vida ben dife­rent a l’urbà. Un canvi que de segur modi­fi­carà la manera d’apro­par-se a la seva obra. Però la vida no urbana també té la seva part de duresa, al cos­tat del lirisme del camp. I l’artista està força ave­sat a cami­nar pel fil que separa la pau de la guerra; la tran­quil·litat, del neguit; i el cop de puny a la taula, de la carícia.