El món que envoltava l’Eva

Heus aquí una novel·la que comença amb un enigma. O amb uns quants. I que n’hi va afe­gint. Una noia, que aviat sabrem que es diu Eva, rep una carta d’en Pim, un amic seu d’infan­tesa i d’ado­lescència. En Pim con­vida l’Eva a la inau­gu­ració d’una lle­te­ria “pràcti­ca­ment auto­ma­ti­zada”. Comença la carta, però recor­dant que “enguany és l’any que no només en Jan hau­ria fet trenta anys”. No sabrem fins molt més enda­vant que en Jan era el noi que li agra­dava, el germà d’en Pim. Dues set­ma­nes després, l’Eva agafa una caixa de plàstic, l’emplena d’aigua, va a cal seu veí i la posa al con­ge­la­dor. Amb prou fei­nes hi cap. També amb prou fei­nes s’entén amb el veí perquè ella no sap francès i perquè ell té un neer­landès molt rudi­men­tari. Cap pro­blema però perquè, mig any després d’haver-lo cone­gut, l’Eva accedís a la seva petició de tenir-hi “satis­facció sexual”. Dues set­ma­nes i sis dies després d’haver arri­bat la invi­tació, aquest veí l’ajuda a posar al male­ter del cotxe la caixa de plàstic d’aigua, que, natu­ral­ment, ara és con­ge­lada. Són dos quarts de deu. L’Eva torna a Boven­meer, el seu poble. Fa tretze anys que en va mar­xar.

El des­gel es plan­teja en tres moments tem­po­rals dife­rents. El pri­mer és el del record: un seguit de capítols sobre la infan­tesa de l’Eva, cadas­cun amb un títol, com si fos­sin relats dife­rents, alçats, però damunt d’una infan­tesa on hi ha una mare alcohòlica, un pare frus­trat, també alcohòlic, una ger­mana petita molt espe­cial, obses­siva, i un germà que es diu Jolan. El segon moment és el viatge de retorn a Boven­meer per poder anar a la inau­gu­ració de la lle­te­ria amb aque­lla caixa d’aigua con­ge­lada. El ter­cer, el de l’estiu de l’any 2002, l’època en què els Tres Mos­que­ters –ella, Lau­rens i Pim, els dos nois amb qui l’Eva va com­par­tir infan­tesa, classe i sobre­tot ado­lescència– comen­cen un joc gens inno­cent, cada cop més per­vers i cruel, d’humi­li­ació, un joc que desem­boca en epi­so­dis sexu­als i on hi ha també un enigma.

Aquest enigma i aquest joc explica, no només, però, per què l’Eva va mar­xar de Boven­meer i per què ara hi torna. Com que va ser ella qui va inven­tar aquell enigma, par­ti­cipa també en el joc, però no ben bé com a actora. Durant pla­nes i pla­nes hi van par­ti­ci­pant altres noies. Un xic exces­si­va­ment. Acaba que hi par­ti­ci­pen quasi totes les noies de Bovenm­mer d’una edat sem­blant a la d’ells tres.

Con­ver­tida en nar­ra­dora única i en el per­so­natge prin­ci­pal, Eva de Wolf va des­gra­nant en els tres moments tem­po­rals una història divi­dida en esce­nes clara­ment cine­ma­togràfiques, parts d’un guió que fa pen­sar en una sèrie de tele­visió que impacta i que és cada cop més dura.

El des­gel es lle­geix amb faci­li­tat, però tan­tes esce­nes l’allar­guen massa. Res a veure amb l’eco­no­mia nar­ra­tiva que sem­bla que ha de tenir tot lli­bre que amaga un mis­teri. Amb cent o cent cin­quanta pla­nes menys, hau­ria tin­gut més tensió, millo­ra­ria. El lec­tor, però, neces­si­tarà lle­gir capítols i capítols per saber quin és l’enigma del joc. Pot­ser la raó de tot ple­gat sigui en el que diu l’Eva quan explica per què a la seva ger­mana Tesje li interes­sa­ven els con­tes que li expli­cava. No era per la història en si, sinó pel fet que “men­tre jo parlés i fes ser­vir molts dimi­nu­tius, el món que ens envol­tava no tenia importància”.

Pot­ser és per això que sem­bla que la nar­ra­dora d’El des­gel tin­gui carta blanca per abo­car –i evo­car– tot el que va pas­sar-li l’estiu del 2002 o tot el que va fent el dia que deci­deix tor­nar a Boven­meer. De petita, al poble, l’Eva va viure en un ambi­ent rural i cristià. Té gra­vats tots els detalls del record. El des­gel és una con­fessió com cal, els des­grana peça a peça.