Anar tirant!

Quina ver­go­nya aquesta expressió: anar tirant!, jo sem­pre he pre­fe­rit empènyer. Tirar em dona la sen­sació que arros­sego alguna cosa (mal signe!) que em sub­jecta, m’escla­vitza. Actu­al­ment la maleïda frase m’ha recor­dat aque­lla expressió cas­te­llana que el 1823, quan els sol­dats de la Santa Aliança (la part més carca i anacrònica de la vella estruc­tura euro­pea) repo­sa­ven, amb ple­nes garan­ties abso­lu­tis­tes, el tron a Fer­ran VII, rei d’España (així). ¡Vivan las cae­nas!, cri­dava el bon poble madri­leny, men­tre desen­gan­xava els cavalls de la car­re­tel·la reial per posar-se en el seu lloc i subs­ti­tuir-los. No m’invento res, ho trec de Sínte­sis de la His­to­ria de España, edició del 1941, edi­tada a Bar­ce­lona per Sal­vat Edi­to­res –era un dels lli­bres que ens feien estu­diar per ben alliçonar-nos–, relat escrit pel plu­ri­a­cadèmic his­to­ri­a­dor Anto­nio Balles­te­ros Beretta. Els d’aquí no ho enteníem però com­preníem molt bé que cada poble té imbuïts uns innats hàbits soci­als.

Tor­nant al gerundi o a l’infi­ni­tiu, empènyer sem­pre m’ha donat la sen­sació que soc jo qui faig anar les rea­li­tats enda­vant, les con­trolo, les con­si­dero, em pre­o­cupo pel que s’hi afe­geix, acu­mula o extreu. Empènyer és un símptoma d’acció posi­tiva que implica pro­jecte, fina­li­tat. Qui no es troba natu­ral­ment o soci­al­ment així cons­tituït s’ha d’acon­ten­tar en només poder anar tirant!, arros­se­gant el que té a l’abast o li han dipo­si­tat sobre les espat­lles. En aquests temps és ja reco­ne­gut que la major part dels que diuen pre­o­cu­par-se per la gestió pública –els polítics– estan mal­me­tent el llen­guatge que, per interes­sos espu­ris a la causa noble del ser­vei a la soci­e­tat, car­re­guen els mots dels sen­tits que no tenen. Suposo que això és causa, ja fa molt de temps, d’equívocs degra­dants com l’esmen­tat.