Crònica sentimental del Paral·lel

L’Edi­to­rial Coma­ne­gra i l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona han recu­pe­rat el lli­bre inèdit sobre el Paral·lel bar­ce­loní de l’arti­cu­lista, autor dramàtic i lle­trista de cançons Ros­send Llurba i Tost (el Vilo­sell, 1887 - Bar­ce­lona, 1954). Des­tacà en el seu temps per les cròniques de la vida bohèmia i quo­ti­di­ana del Paral·lel de prin­cipi del segle XX. Llurba va ser un gran conei­xe­dor del tea­tre de tra­dició popu­lar que es repre­sen­tava a les sales de la famosa avin­guda bar­ce­lo­nina i va des­ta­car com el pri­mer lle­trista de cuplets en català com La font del Xiri­neu, que va popu­la­rit­zar la can­tant i actriu Raquel Meller.

La seva tasca com a autor en la incor­po­ració al gèneres musi­cals va ser deter­mi­nant per a la nor­ma­lit­zació del català en espais domi­nats pel cas­tellà. Llurba és un autor dels con­si­de­rats de con­sum i molt sovint va ser menys­tin­gut pels seus ver­sos i obres dramàtiques de con­tin­gut popu­lar que van que­dar obli­dats. Sense dubte, però, forma part d’una gene­ració fona­men­tal de cre­a­dors que van ser tes­ti­mo­nis del nai­xe­ment del Paral·lel.

A Història del Paral·lel. Memòries d’un home del car­rer, que inclou nom­bro­ses fotos, Llurba amplia la bibli­o­gra­fia sobre l’avin­guda, que dis­posa de títols com ara Bio­grafía del Para­lelo (1943), de Luis Cabañas Gue­vara, pseudònim de Màrius Agui­lar i Rafael Mora­gas, i El Paral·lel, història d’un mite (1998), de Miquel Bade­nas.

Ros­send Llurba va arri­bar a Bar­ce­lona quan era un infant i va viure, amb els pares, al car­rer Roser del Poble-sec, que nai­xia entre horts i camins que s’enfi­la­ven cap a Montjuïc o cap a la nova avin­guda dis­se­nyada per l’engi­nyer Cerdà, cone­guda popu­lar­ment com el Paral·lel. La inci­pi­ent avin­guda es va omplir aviat de bar­ra­ques de fira i bar­ra­cons con­ver­tits en tea­tres. Era tot un món dedi­cat a l’espec­ta­cle popu­lar que venia des­ter­rat d’altres zones de Bar­ce­lona, com els jar­dins del camí de Gràcia o l’espla­nada del que seria la plaça Cata­lu­nya.

El Paral·lel va esde­ve­nir el cen­tre neuràlgic de la diversió popu­lar, sobre­tot de la classe obrera. Hi havia tota mena d’atrac­ci­ons, de circ a tea­tre, pas­sant per cinema, música, ball, sar­su­ela, music hall, cafès i, fins i tot, la Bar­bería del Obrero. Per allà pas­sa­ven els Poi­rots, ventrílocs, nans, dones bar­bu­des, còmics, can­tants, vedet­tes que es bus­ca­ven la puça...

Llurba havia pre­vist escriure la gran crònica del Paral·lel des de finals del XIX fins al 1950, però només va dei­xar enlles­tits els dos pri­mers capítols del lli­bre que nar­ren la història del Paral·lel, de quan encara era un camí que anava de les Dras­sa­nes a la Creu Coberta, fins al 1910. Mal­grat això, el seu tes­ti­moni resulta essen­cial per conèixer de pri­mera mà com va néixer aquesta artèria bar­ce­lo­nina i com es va con­ver­tir en el gran cen­tre de diversió dels bar­ce­lo­nins. El lli­bre es com­ple­menta amb diver­sos arti­cles que va escriure Llurba sobre el Paral·lel a par­tir del 1910, sota el títol Ecos del Paral·lel, diver­ses cròniques sobre la Bar­ce­lona que canta, on pre­senta el tea­tre i gènere frívol estre­nat al Paral·lel, i les seves obres La font del Xiri­neu, La cançó del Paral·lel i un conte sobre una nit del 1912. Aquest lli­bre és tes­ti­moni d’un temps i, a més, una gran crònica de Bar­ce­lona.