Les portes de la migració

El pakis­tanès Moh­sin Hamid ha vis­cut a Lon­dres, Nova York i a Califòrnia i atre­sora una mirada fresca, encer­tada i empàtica sobre els temes que mouen aquests temps con­vul­sos. Els ana­litza, en tria l’essència i els fic­ci­ona amb una trama absor­bent, una forma juga­nera i una prosa fluida com l’aigua cris­tal·lina que, a esto­nes, recorda l’escrip­tura d’un Paul Aus­ter amb arrels asiàtiques.

Després de la inten­si­tat de L’inte­grista reti­cent (amb l’11-S de fons) i la diver­tidíssima Com fer-se fas­ti­go­sa­ment ric a l’Àsia emer­gent (un apa­rent lli­bre d’auto­a­juda sobre l’eco­no­mia índia), ens arriba Sor­tida a Occi­dent, que aborda el xoc entre tra­dició i moder­ni­tat i la pèrdua d’iden­ti­tat en un món glo­bal a través d’una història d’amor (l’eix de totes les seves novel·les) entre dos refu­gi­ats: la Nadia, una noia que viu sola, i en Saeed, fill d’un pro­fes­sor i més religiós que ella. La pare­lla es coneix en una ciu­tat de la qual no sabem el nom –però evoca Lahore–, mar­cada per un setge angoi­xant amb franc­ti­ra­dors, drons i helicòpters. Farts de les res­tric­ci­ons i la impos­si­bi­li­tat de cons­truir un futur, en Saeed i la Nadia deci­dei­xen fugir tra­ves­sant unes por­tes màgiques, con­tro­la­des per les màfies, que els por­ta­ran a l’illa de Míkonos, després a Lon­dres i, final­ment, a la costa cali­for­ni­ana.

L’autor no s’interessa tant per les difi­cul­tats físiques que afron­ten els refu­gi­ats com pels efec­tes psi­cològics de l’exili i la recons­trucció de la iden­ti­tat. “Quan migrem eli­mi­nem de la nos­tra vida aquells a qui dei­xem enrere”, exposa en Saeed en aquesta faula de lec­tura absor­bent que bar­reja la ciència-ficció i el rea­lisme social amb la tra­dició de Les mil i una nits per mos­trar com se sen­ten aquells que han de dei­xar la família i l’entorn cone­gut per viure en l’estra­nyesa.

L’exili can­via el dolç Saeed, a qui li dol haver aban­do­nat el pare. Si en la lite­ra­tura occi­den­tal quan un per­so­natge musulmà s’endinsa en la seva fe nor­mal­ment és per radi­ca­lit­zar-se, en aquest cas només busca una mica de sere­ni­tat enmig de l’agi­tació. En con­tra­po­sició, la Nadia és més aven­tu­rera i s’adapta millor als can­vis, però aquest dese­qui­li­bri aca­barà modi­fi­cant la relació de la pare­lla. Per donar aire a la novel·la, l’autor hi inter­cala ràfegues d’històries digres­si­ves sobre per­so­nes de diver­sos llocs del món que no es desen­vo­lu­pen i que fan pen­sar en com ens arri­ben les notícies o la incursió de les xar­xes soci­als en el nos­tre dia a dia perquè “tots som migrants a través del temps”.

Hamid cons­tru­eix amb soli­desa els dos per­so­nat­ges prin­ci­pals com a miralls de la rea­li­tat de mili­ons de per­so­nes que inten­ten esca­par de les guer­res i de la pobresa. I cal des­ta­car per últim que Sor­tida a Occi­dent s’enlaira amb un talent espe­cial perquè sap crear uni­ver­sos paral·lels com a al·lego­ria d’un món que tenim a tocar encara que no ens ho sem­bli: el dels refu­gi­ats, els pele­grins con­tem­po­ra­nis en trànsit per la fos­cor dels som­nis.