Philippe Jaccottet

Un dels últims títols publi­cats per la col·lecció Jar­dins de Samar­canda –coe­di­tada per Cafè Cen­tral i la viga­tana Eumo– és Aires, del poeta suís en llen­gua fran­cesa Phi­llipe Jac­cot­tet, un d’aquells escrip­tors que merei­xe­rien el Nobel si els suecs no s’hagues­sin tor­nat tan tano­ques. El lli­bre ens arriba en una edició bilingüe i una tra­ducció admi­ra­ble d’Antoni Clapés, que ha fur­gat en la filo­lo­gia i les tra­di­ci­ons, que impul­sa­ven aquest clàssic con­tem­po­rani, per obte­nir ver­sos d’intensa bellesa: “Veri­tat i no-veri­tat / es dis­so­len en fum // No més ben pro­te­git / que la bellesa massa esti­mada, / recórrer-te món, és cele­brar / una pol­se­guera il·lumi­nada // Veri­tat i no-veri­tat / bri­llen com cen­dra per­fu­mada.” Jac­cot­tet, que va escriure aquests ver­sos a la dècada de 1960, va fon­dre la poe­sia de Bashó amb els grans noms que traduïa per des­til·lar una poe­sia d’obser­vació i savi­esa, que et fa refle­xi­o­nar quan mires el mar, el cel o els bos­cos: “Arbres, tenaços fei­na­dors / que fora­deu a poc a poc la terra // Com el cor que resis­teix / i pot­ser puri­fica.”

Jac­cot­tet fa refle­xi­o­nar sim­ple­ment quan mires el mar o el cel