Bandes poètiques

Les lle­tres de cul­tu­res exten­ses, con­so­li­da­des i amb una certa con­tinuïtat no gaire sac­se­jada per cui­tes bèl·liques, polítiques ni soci­als es poden per­me­tre el luxe de man­te­nir –en tots els sen­tits del mot– diver­ses tendències de qual­se­vol dis­ci­plina, la poètica en aquest cas, sense neces­si­tat d’haver de con­viure perquè l’hàbitat és prou gran perquè no arri­bin ni a inter­fe­rir-se.

En una soci­e­tat literària petita com la cata­lana, el resul­tat de la mesura de l’esce­nari és que només hi cap una tendència, i totes les altres són tan resi­du­als que un espec­ta­dor que no es molesti a inda­gar una mica en el cas pot ni tan sols adver­tir-ne l’existència. Els anys del rea­lisme social no es veia d’altra cosa, a l’ombra de Pere Quart i Sal­va­dor Espriu, a qui, per cert, li moles­tava tre­men­da­ment que els fes­sin anar de bra­cet amb l’altre (l’expressió era seva). Després, pseu­do­for­ma­lis­tes dei­xe­bles de Foix, Brossa i Fer­ra­ter, i així de manera suc­ces­siva.

El feno­men ha evo­lu­ci­o­nat. Ara a Cata­lu­nya no hi ha una tendència hegemònica, i per una raó ter­ri­ble o ridícula, depèn de l’humor de cadascú: perquè no hi ha soci­e­tat literària. El fet ha qua­llat en una situ­ació no exempta d’interès: els poe­tes s’aglu­ti­nen al vol­tant d’un ele­ment deter­mi­nat, que sol ser una edi­to­rial, i for­men nuclis tan­cats que s’igno­ren olímpi­ca­ment entre ells; i no tan sols per les acti­vi­tats, les res­se­nyes, la difusió, etcètera, és que de debò per als uns els altres no exis­tei­xen física­ment, i si se’ls en fa esment arron­sen el nas com a davant d’un extra­ter­res­tre ver­denc i lle­fiscós. No en faig judici de valor; sim­ple­ment, les coses són així.

Es pot pen­sar que si es pretén exis­tir com a poeta cal acos­tar-se a una d’aques­tes peti­tes màfies –sense calés ni pis­to­les, però mafi­e­tes al cap i a la fi– renun­ci­ant a exis­tir a totes les altres. El millor cri­teri, tot i que no l’únic, són les afi­ni­tats, que sovint es con­fo­nen amb la valo­ració objec­tiva de la qua­li­tat. Hi ha una línia que en gosa­ria dir els visi­o­na­ris –incli­nant-me davant la memòria de Blake, si cal–, amb l’ante­ce­dent en algun aspecte de Sal­vat-Papas­seit, i que es dibui­xa­ria amb un ús eclèctic de la mètrica, pri­o­rit­zant la intuïció audi­tiva per sobre de l’ortodòxia clàssica, l’irra­ci­o­na­lisme fàustic per damunt de l’ordre i l’equi­li­bri apol·linis, el vers curt i frag­men­tat, pro­pi­ci­ant el pre­do­mini de la prosòdia stac­cato per sobre de la legato, uns con­tin­guts mar­ca­da­ment cre­pus­cu­lars, allò que si es tractés de sons en diríem música de càmera, i en to menor.

Per aca­bar, els noms: Màrius Sam­pere, Antònia Vicens, Marc Romera, Mireia Vidal-Conte.