Sèries d’or abans de la fal·lera

A finals d’any, els peri­o­dis­tes fem llis­tes. Del millor del que dei­xem enrere. I des de fa unes quan­tes tem­po­ra­des, els rànquings de sèries ocu­pen un lloc des­ta­cat en els balanços anu­als, en igual­tat de con­di­ci­ons amb les pel·lícules o els dis­cos, per exem­ple. La crítica, però, no sem­pre ha valo­rat les sèries com a pro­ducte de pres­tigi cul­tu­ral. Ho recorda la pro­fes­sora Con­cepción Cas­ca­josa al seu lli­bre La cul­tura de las series (Laer­tes, 2016) quan fa referència que en una comu­ni­tat social, la con­versa sobre sèries ha adqui­rit un esta­tus relle­vant: “Par­lar de sèries, històrica­ment un dels pro­duc­tes tele­vi­sius pre­fe­rits, ja no et col·loca com a espec­ta­dor per sota de la valo­ració cul­tu­ral sinó en una posició per damunt; fa modern.” Aquesta moder­ni­tat de les sèries és d’una dècada cap aquí però el tele­es­pec­ta­dor amant de les sèries ja exis­tia abans que l’era d’inter­net el con­vertís pri­mer en un addicte al con­sum pirata del capítol, en dosi set­ma­nal, i ara, amb l’avanç tec­nològic i la popu­la­rit­zació de les noves pla­ta­for­mes de paga­ment com Net­flix, HBO i Ama­zon, per exem­ple, a mara­tons de cap de set­mana.

Hi ha dues dates sig­ni­fi­ca­ti­ves, con­si­de­ra­des com l’inici d’aquesta edat d’or i de la fal·lera actual per a les sèries. Situen alguns experts el començament del pres­tigi de la ficció seri­ada en l’estrena de Los Soprano (1999-2007). Jun­ta­ment amb The Wire (2002-2008) i El ala oeste de la Casa Blanca (1999-2006), con­si­de­ra­des la santa tri­ni­tat de la ficció tele­vi­siva. Va ser una aposta del canal de cable dels Estats Units HBO. Nas­cut el 1996, el seu lema era poc més que pre­tensiós: “It’s not TV, it’s HBO” (“No és tele­visió, és HBO”). Tal i com recorda el crític de sèries Toni de la Torre al lli­bre Series de culto (Timun Mas, 2015), la cadena HBO “va supo­sar un punt d’inflexió per a l’evo­lució de la sèrie com a forma nar­ra­tiva perquè fins aquell moment les apos­tes per la ficció de pres­tigi havien estat lamen­ta­ble­ment efímeres, essent excep­ci­ons en la història de la tele­visió”.

L’excepció es va fer norma amb Los Soprano, que va impo­sar uns estàndards que encara ara són vigents. De fet és una de les fic­ci­ons con­tem­porànies que con­tri­bu­ei­xen a la con­so­li­dació de la figura de l’autor en el mitjà tele­vi­siu, el qual com­bina la faceta de cre­a­dor i show­run­ner; és a dir, la per­sona que super­visa tot el procés de la sèrie i el seu dia a dia. L’auto­ria atorga valor a la sèrie, gai­rebé un caràcter arte­sa­nal i no de manu­fac­tura de fàbrica. En certa manera es rei­vin­dica la figura dels guio­nis­tes dels anys cin­quanta i sei­xanta als Estats Units que es feien ano­me­nar dra­ma­turgs per allu­nyar-se del con­cepte de guio­nista, una peça més en un engra­natge major, asse­nyala Toni de la Torre.

El cre­a­dor de Los Soprano, David Chase, havia tre­ba­llat com a guio­nista a Doc­tor en Alaska (1990-1995), una de les sèries exem­ple d’aquesta nova ficció d’autor. Segons la defi­neix Diego Cue­vas en un arti­cle a Jot Down Maga­zine “ Doc­tor en Alaska va ser hips­ter, ocur­rent, irònica, post­mo­derna, intel·ligent i revo­lu­cionària abans que qual­se­vol d’aquests ter­mes estigués de moda”. Superba per a alguns i amb ínfu­les filosòfiques per a altres, el cert és que va obrir camí amb nar­ra­ti­ves atípiques i fugint de fórmu­les.

La segona data que es con­si­dera clau en la intel·lec­tu­a­lit­zació de la ficció tele­vi­siva és el desem­bre del 2009. Aquell mes, la revista cine­ma­togràfica Cahi­ers du Cinema dedi­cava el seu número a la “petita pan­ta­lla” amb una foto de Lost (Per­di­dos) (2004-2010). Si David Chase es con­ver­teix en l’autor en majúscu­les per a la indústria de la tele­visió amb Los Soprano –és la sèrie favo­rita dels guio­nis­tes, pro­duc­tors i de la crítica–, J.J. Abrams és el nom d’autor per al gran públic, el que cons­ci­en­cia l’audiència que les sèries poden ser popu­lars i amb pedigrí. Lost esdevé un feno­men glo­bal.

La figura de l’autor tele­vi­siu, però, s’ha fet visi­ble en la història del mitjà quan les cade­nes han tin­gut la neces­si­tat de fórmu­les inno­va­do­res en la ficció davant els des­cen­sos d’audiència. És el que va pas­sar als anys vui­tanta amb noms com Ste­ven Bochco, reco­ne­guts per l’espec­ta­dor amb títols com Hill Steet Blues (Canción triste de Hill Street). Els acadèmics ano­me­nen aquests dra­mes “ficció de repe­tició” ja que els epi­so­dis inclo­uen els matei­xos per­so­nat­ges, situ­a­ci­ons i con­flic­tes per resol­dre. En aquest con­text de repe­tició, però, també neix la sin­gu­la­ri­tat. I Ste­ven Bochco va explo­rar aquests límits en una sèrie poli­cial amb Hill Street Blues: passa de la inten­si­tat dramàtica a l’humor; del cantó fosc de la feina amb els seus dile­mes morals però també al que pas­sava a casa, quan s’hii arriba després d’un dia difícil a la comis­sa­ria. Segons asse­nyala el crític Toni de la Torre, a Hill Street Blues es posen les bases de “l’anti­he­roi tele­vi­siu modern” però també la sèrie huma­nitza els col·lec­tius gre­mi­als, amb un alt con­tin­gut de rea­lisme. L’escola de Hill Street Blues (1981-1987) va con­ti­nuar amb St. Elsew­here (1982-1988) emesa a TV3 com A cor obert, o L.A. Law (La ley de Los Ánge­les) (1986-1994) i la comèdia Che­ers (1982-1993), que va deri­var a un spin-off, punta de llança de mol­tes comèdies poste­ri­ors, com Fra­sier (1993). Tant la bar­reja de drama i humor, els tocs rea­lis­tes pro­pis de les fic­ci­ons britàniques i el pro­ta­go­nisme de l’anti­he­roi han estat trets que han carac­te­rit­zat les sèries con­tem­porànies. En aquest sen­tit, s’ha de men­ci­o­nar M.A.S.H (1972-1983). Ambi­en­tada en la guerra de Corea, el seu mis­satge anti­bel·licista era una crítica al govern nord-ame­ricà i la seva par­ti­ci­pació a la guerra del Viet­nam. Abor­dar temes con­tro­ver­tits i for­mar part del debat polític i social és ara una de les fórmu­les recur­rents en la ficció seri­ada. S’havia trac­tat però fa més de cin­quanta anys amb The Defen­ders (1961), con­si­de­rada la pri­mera “joia serièfila de la història”, segons recull Toni de la Torre en el com­pendi His­to­ria de las series (Roca Edi­to­rial, 2016). Nas­cuda com la rèplica a la popu­lar Perry Mason, apos­tava per un enfo­ca­ment més rea­lista i amb postu­res més libe­rals en els dile­mes morals. En un epi­sodi van voler trac­tar la defensa de l’avor­ta­ment. Explica Toni de la Torre que quan el guió va arri­bar a mans dels patro­ci­na­dors de la sèrie, van obli­gar la cadena CBS a bus­car alter­na­ti­ves. La reti­rada d’anun­ci­ants va ser­vir com a trama d’un epi­sodi de Mad Men

La nostàlgia, ara també de moda, ser­veix per rei­vin­di­car títols que van ser avant­guarda, quan engan­xar-se a una sèrie era poc més que entre­te­ni­ment.