El xim-xim Pol

Els hura­cans no tenien cap nom propi que els dis­tingís: durant anys els hura­cans només eren hura­cans. Aquesta paraula prové del taïno, una de les llengües que es par­la­ven a les Anti­lles –que és on sol haver-hi hura­cans, sobre­tot de juny a novem­bre.

Pri­mer es for­mava una depressió tro­pi­cal, amb pluja i vent nota­bles; després aug­men­ta­ven la pluja i el vent, i la depressió es con­ver­tia en tem­pesta; final­ment apa­rei­xia l’huracà que, si els antics l’hagues­sin pogut veure des d’un satèl·lit, hi hau­rien per­ce­but unes grans nuvo­la­des en forma d’espi­ral i, al cen­tre, un ull amenaçador. Vist des dels llocs tra­di­ci­o­nals, la força del vent era bru­tal i les plu­ges, tor­ren­ci­als. Ales­ho­res pujava molt el nivell del mar i els danys que pro­vo­ca­ven els hura­cans arri­ba­ven a ser catastròfics.

Com que els noms can­vien segons l’espai, qui diu hura­cans a les Anti­lles, diu tifons al mar de la Xina i al Pacífic occi­den­tal, i diu ciclons a l’oceà Índic i al sud del Pacífic. Però el que és impor­tant és que, durant anys, els hura­cans i com­pa­nyia no tenien cap nom propi sinó un mot comú que els com­pre­nia tots.

Tan­ma­teix, el 1953 va començar el bateig de tem­pes­tes tro­pi­cals. Els nord-ame­ri­cans en van ser els artífexs. Els noms feme­nins eren exclu­sius, fins que un dia, vint-i-cinc anys després, algú es va quei­xar (amb raó): ¿per què els efec­tes catastròfics dels hura­cans han d’anar sem­pre asso­ci­ats a noms feme­nins? Per favor: alter­neu els noms feme­nins amb els mas­cu­lins! Amb bona volun­tat es va enge­gar la maquinària de la pers­pec­tiva de gènere, amb tot un sis­tema defi­nit però com­plex: cal­drien sis llis­tes de noms amb vint-i-un noms per llista, un de femení i un de mas­culí alter­nats, i cada sis anys es tor­na­ria a començar per la pri­mera llista. Pot­ser recor­den l’Ophe­llia i el Phi­lippe! Són de la llista 3.

I si un huracà pro­voca vícti­mes mor­tals? Doncs quan això passi, en reti­ra­rem el nom i el subs­ti­tui­rem per un altre del mateix gènere i amb la mateixa lle­tra ini­cial. I si...? Si què? Els casos es van anar trac­tant amb cura. El Cen­tre Naci­o­nal d’Hura­cans dels Estats Units, per exem­ple, es va enten­dre amb l’Orga­nit­zació Mete­o­rològica Mun­dial perquè les llis­tes s’afi­nes­sin i es coor­di­nes­sin. Així, els noms dels hura­cans de l’oceà Pacífic nord-ori­en­tal es recu­llen també en sis llis­tes, però en aquest cas hi ha vint-i-qua­tre noms per llista, i aquests noms alter­nen el gènere gra­ma­ti­cal amb els noms dels hura­cans de l’oceà Atlàntic nord. Quan el nom de l’huracà del Pacífic és mas­culí, el de l’Atlàntic és femení.

La sor­presa és que altres ens nomi­na­lit­za­dors hi diuen la seva: per exem­ple, el Cen­tre d’Hura­cans del Pacífic Cen­tral, a Hono­lulu, i el Cen­tre de Tifons de Tòquio. Des de l’1 de desem­bre s’hi ha afe­git també l’Agència Esta­tal de Mete­o­ro­lo­gia, que posa nom a les bor­ras­ques pro­fun­des que pas­sin per Espa­nya, França i Por­tu­gal. Pot­ser recor­den l’Ana... i el Bruno! La febre dels noms ens por­tarà algun dia a par­lar de la plu­geta Arlet o/i del xim-xim Pol.