Un noi de pel·lícula

Qui coneix Àlex Martín Escribà no pot evi­tar rela­ci­o­nar la seva imatge, més per la banda con­cep­tual que física, amb pel·lícules d’espi­o­natge, d’acció, policíaques... El nos­tre home a l’Havana, perquè fa clas­ses de català a la Uni­ver­si­tat de Sala­manca. Alguna de la sèrie de l’agent 007, perquè la seva pare­lla té el mag­ne­tisme d’una noia Bond. Pánico en la escena, per posar una de Hitch­cock i perquè Martín mai pateix aquesta mena de pànic. L’espe­ci­a­lista, no per l’Sta­llone (només s’assem­blen en el blanc dels ulls i el negre de... bé, tant és), pels eru­dits conei­xe­ments de lite­ra­tura negra i policíaca que atre­sora. És un home afa­ble, inquiet, xer­raire i de riure fàcil, que amaga una rata d’arxiu, de bibli­o­teca, i això li per­met anar gene­rant molta bibli­o­gra­fia espe­ci­a­lit­zada. Solo o en compañía de otros, perquè tant publica en soli­tari com en col·labo­ració amb altres espe­ci­a­lis­tes.

Acaba de publi­car Jaume Fus­ter, gènere negre sense límits, en què ana­litza l’obra del novel·lista i guio­nista bar­ce­loní (1945-1998), un dels ini­ci­a­dors del gènere en català, jun­ta­ment amb Manuel de Pedrolo i Rafael Tasis, de qui Martín també va publi­car un assaig el 2015, Rafael Tasis, novel·lista policíac, a Alrevés, edi­to­rial en què diri­geix la col·lecció Crims.​cat.

En l’assaig sobre l’obra de gènere de Fus­ter ens explica que el negre i policíac a Cata­lu­nya no va tenir una tra­dició pròpia fins ben entrada la dècada dels setanta. Fus­ter va inau­gu­rar un camí que ano­me­nava de “lla­dres i sere­nos”. El lli­bre mos­tra bona part de la recepció del gènere durant aquells anys, a més d’ofe­rir una anàlisi de l’obra policíaca de l’escrip­tor: novel·les, tra­duc­ci­ons, guions, tas­ques edi­to­ri­als, arti­cles teòrics i docu­men­tació inèdita, com a evidència del seu grau d’impli­cació. Un assaig sobre un escrip­tor sense límits, tre­ba­lla­dor, inno­va­dor infa­ti­ga­ble i juga­dor com­pul­siu que va moder­nit­zar el gènere a casa nos­tra, com ho van fer, en les seves res­pec­ti­ves llengües, Jean-Patrick Manc­hette, Leo­nardo Sci­as­cia, Manuel Vázquez Mon­talbán...

Tot just fa un any va aparèixer Con­ti­nuará... Sagas lite­ra­rias en el género negro y poli­ci­aco español, de Martín i un dels seus com­panys a Sala­manca, Javier Sánchez Zapa­tero. L’obra revisa la història del gènere a par­tir de les anàlisis de les prin­ci­pals sèries policíaques al llarg del segle XX, cre­a­des per autors com ara Ali­cia Giménez Bart­lett, Lorenzo Silva i Fran­cisco González Ledesma. Un pano­rama glo­bal amb cen­te­nars de referències entre autors, títols i per­so­nat­ges, tot con­tras­tat i docu­men­tat amb un aca­de­mi­cisme estricte.

Final­ment, s’acaba de ree­di­tar La Cua de Palla: retrat en groc i negre (Alrevés, 2011), que Martín signa amb Jordi Canal, un altre savi del gènere, direc­tor de la Bibli­o­teca La Bòbila de l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat, que compta amb un magnífic depar­ta­ment dedi­cat al gènere. Ells matei­xos expli­quen que “par­lar de La Cua de Palla és traçar una història de gai­rebé cin­quanta anys, atza­rosa, plena d’alts i bai­xos, de grocs i negres, que ha por­tat i encara porta molta cua”. Ens hi ofe­rei­xen la història i anàlisi de totes les eta­pes de La Cua de Palla i, per tant, del gènere negre i policíac des dels anys sei­xanta a Cata­lu­nya. Una obra de con­sulta i també de lec­tura amena.

Tot ple­gat fa que, tot i que vis­qui a Sala­manca, Àlex Martín sigui, sens dubte, Un dels nos­tres.