El revers de Disney

A l’entorn de l’auto­pista 192, a prop de Dis­neyworld, hi pot haver urba­nit­za­ci­ons com la de The Flo­rida Pro­ject, en què els seus habi­tants viuen en estat d’extrema pre­ca­ri­e­tat sobre­vi­vint com poden. És la cara ama­gada de la soci­e­tat, el con­tra­punt del somni ame­ricà, el reflex inver­tit dels anun­cis de colors que anun­cien el món màgic de Dis­ney. En un d’aquests llocs hi ha fil­mat Sean Baker, cine­asta sem­pre atent a la mar­gi­na­li­tat, com ho tes­ti­mo­nien Take out, Prince of Bro­adway i Tan­ge­rine, film rodat amb iPho­nes que, apor­tant-li un reco­nei­xe­ment amb el qual ha dei­xat de ser un cine­asta mar­gi­nal, té com a pro­ta­go­nista una pros­ti­tuta trans­se­xual.

The Flo­rida Pro­ject se cen­tra en una dona i la seva filla, que viuen en un motel atro­ti­nat que vigila un guarda encar­nat per un extra­or­di­nari i sen­si­ble Willem Dafoe. Inter­pre­tada per Brian Vinaite, actriu des­co­ne­guda que Baker va des­co­brir a Ins­ta­gram, la mare, amb el cos tatuat, fuma por­ros men­tre intenta sobre­viure venent colònies bara­tes, arre­ple­gant allò que pot i apro­fi­tant que una amiga ser­veix en un fast food. La filla deam­bula amb altres nens per la urba­nit­zació, fent tota mena d’entre­ma­li­a­du­res, empes­cant-se-les per men­jar gelats. Sobre­vi­uen a banda de la soci­e­tat, com si fos­sin els seus excre­ments o resi­dus, fins que aquesta apa­reix per mitjà dels ser­veis soci­als amb con­seqüències dramàtiques. Baker no evita la duresa de la rea­li­tat que mos­tra amb el con­tra­punt de la vita­li­tat dels nens. En tot cas, sense posar en dubte la inten­ci­o­na­li­tat de la seva mirada crítica, a vega­des pot sem­blar que li agrada fur­gar en les escom­bra­ries sense aca­bar de con­ce­dir als seus per­so­nat­ges la dig­ni­tat que la soci­e­tat els nega.