Llegats modèlics

Els lle­gats als museus

Les col·lec­ci­ons d’art del segle XX han vis­cut les vicis­si­tuds de la nos­tra història. La soci­e­tat cata­lana, sem­pre més par­tidària del que és pri­vat que del que és públic, ha man­tin­gut les herències d’obres d’art al si de les famílies o les ha venut fora del país quan li ha con­vin­gut. Hi ha hagut poca con­fiança en el que és públic, perquè allò que és de tots sovint no és de ningú. Excep­ci­o­nal­ment, quan es creà el Museu d’Art de Cata­lu­nya al Palau Naci­o­nal, que obrí el 1934, tot sem­blava apun­tar que l’acti­tud can­vi­a­ria, amb magnífiques dona­ci­ons en el trans­curs de la seva cre­ació com la de Lluís Plan­diura. Durant el fran­quisme l’art del segle XX restà als men­ja­dors pri­vats de la bur­ge­sia i, espe­ci­al­ment, l’art d’avant­guarda, que quedà en mans d’unes elits moder­nes, cul­tes i ober­tes al mece­natge. Amb l’arri­bada de la democràcia tornà a enge­gar la maquinària dels museus públics i va començar a res­ta­blir-se la intenció de fer dona­ci­ons als museus. Una de les pri­me­res i espec­ta­cu­lars dona­ci­ons va ser la col·lecció de Josep Sala i Ardiz al Museu de Mont­ser­rat el 1980, quan no hi havia una llei orde­na­dora dels museus públics i el pro­jecte del futur MNAC estava per defi­nir. L’altra donació sig­ni­fi­ca­tiva que va rebre aquest museu és la donació de Jose­fina Cusí, filla del far­macèutic Joa­quim Cusí i Fur­tu­net, fami­liar i amic del pare de l’artista, amb l’espec­ta­cu­lar Com­po­sició amb tres figu­res. Acadèmia neo­cu­bista (1926), de Dalí, i vint-i-cinc dibui­xos del mateix artista a l’expo­sició Dalí inèdit. Els dibui­xos de Mont­ser­rat, que es varen expo­sar a Caixa Girona l’any 2007 i que ara són motiu d’un lli­bret publi­cat per l’Aba­dia, del qual n’és autor Jordi Falgàs.

Mer­cat i dona­ci­ons

El mer­cat de l’art a Cata­lu­nya ha estat irre­lle­vant en l’àmbit inter­na­ci­o­nal i molt jus­tet en el local, en un país amb molts artis­tes per metre qua­drat. El mer­cat no ha pogut absor­bir-ne la pro­ducció i en aquest moment hi ha molts fons d’autors con­tem­po­ra­nis locals que les famílies volen donar als museus. No només hi ha la gene­ració dels artis­tes de la segona avant­guarda dels anys cin­quanta sinó també dels artis­tes de la gene­ració dels anys setanta. Tan­ma­teix, els museus es tro­ben amb ofer­tes de qua­tre-cen­tes obres de cadas­cun dels autors com a lle­gat que no poden accep­tar. Per una banda, doncs, vivim un moment dolç pel que fa als lle­gats, però per una altra no és assu­mi­ble la seva absorció, pel cost d’emma­gat­ze­matge, res­tau­ració, asse­gu­rança, sal­va­guarda. Els museus han de con­ser­var el millor de la con­tri­bució de cada autor a la història de l’art i en relació a la seva soci­e­tat, però sovint els lle­gats no són de pri­mer nivell, un cop el millor s’ho ha endut amb sort el mer­cat. Per con­tra, les obres de pri­mera cate­go­ria se les ha empor­tat l’Estat espa­nyol com a paga­ment d’impos­tos i les col·lec­ci­ons més valu­o­ses en l’àmbit inter­na­ci­o­nal s’han venut en sub­hasta, com ha estat recent­ment amb la col·lecció pri­vada d’Antoni Tàpies.

Refugi de col·lec­ci­ons

Diuen que el Museu de Mont­ser­rat és un dels que reben més dona­ci­ons per evi­tar dis­cus­si­ons en les herències de les famílies. Com­po­sició amb tres figu­res. Acadèmia neo­cu­bista, qua­dre cone­gut també com El mari­ner, és una de les obres cab­dals de Dalí del seu període cubista, influ­en­ciat enor­me­ment per Picasso, després de la visita que Dalí li va retre a París el mateix any 1926. Segons Jordi Falgàs, és una de les teles més repre­sen­ta­ti­ves del Dalí pre­sur­re­a­lista: “La con­tro­ver­tida figura mas­cu­lina de l’Acadèmia –Neptú, Apol·lo, mari­ner i nu acadèmic per a uns, sant Sebastià per a d’altres– també és un alter ego de Dalí. És una exal­tació del cos mas­culí nu, una cele­bració hedo­nista del cos dau­rat pel sol que, tal com tes­ti­mo­nien les foto­gra­fies de l’època, tant li agra­dava lluir al mateix Dalí durant els mesos que pas­sava a la casa fami­liar de la platja des Lla­ner. Sen­su­a­li­tat i joie de vivre eren temes essen­ci­als per a Picasso des de prin­ci­pis de la dècada, i en aquesta obra Dalí va començar a inter­pre­tar-los amb al·lusi­ons a l’homo­se­xu­a­li­tat i al sacri­fici, angoi­xes que sens dubte eren latents en la seva relació amb Fede­rico García Lorca, que l’abril del 1926 havia publi­cat Oda a Sal­va­dor Dalí. La col·lecció dels vint-i-cinc dibui­xos que l’acom­pa­nyen, entre ells l’Estudi per al retrat de Maria Car­bona (1925) i Estu­dis per a Venus i mari­ner, figu­res feme­ni­nes i home en un pai­satge (c.1925), enri­quei­xen aquest lle­gat que ha estat modèlic i que ha permès que no fugís del país una de les obres més emblemàtiques de Dalí.