Dues amèriques en guerra

“Vas dei­xar la uni­ver­si­tat i et vas fer volun­tari per venir a aquesta merda?” King, un sol­dat negre de classe baixa, està atra­pat el 1968 en algun punt per­dut de la selva, prop de Cam­bodja, i no es pot creure que Tay­lor (Char­lie Sheen) esti­gui a la guerra del Viet­nam per volun­tat pròpia, en lluita pels seus ide­als. Tay­lor també comença a fer-se la mateixa pre­gunta després d’unes quan­tes set­ma­nes de veure des­fi­lar cadàvers, vete­rans desen­ga­nyats que pas­sen de tot i com­panys inso­li­da­ris, llui­tant con­tra un ene­mic invi­si­ble que pot aparèixer en qual­se­vol moment, veient morir sol­dats i civils inno­cents... Comença a pre­gun­tar-s’ho com ho va fer també Oli­ver Stone quan era un jove ide­a­lista que també es va allis­tar com a volun­tari a la guerra del Viet­nam i va des­co­brir que havia anat a parar a l’infern.

Estre­nada el 1986, Pla­toon va con­so­li­dar la car­rera d’un jove Oli­ver Stone en gua­nyar qua­tre pre­mis Oscar, inclo­sos el de millor pel·lícula i direc­tor. També va intro­duir un interes­sant gir rea­lista en el tema de Viet­nam, abor­dat des de dife­rents pers­pec­ti­ves per grans cine­as­tes nord-ame­ri­cans. Ho expli­cava Stone al Fes­ti­val de Sit­ges del 2015: “Apo­calypse now i El caçador són grans pel·lícules, belles i poètiques, però no par­len de la rea­li­tat de Viet­nam com ho feia Pla­toon. Par­len de com pateix la infan­te­ria dels EUA, però no diuen res dels 3,7 mili­ons de viet­na­mi­tes que van morir en aque­lla guerra.”

Amb aquest rea­lisme al punt de mira, ins­pi­rant-se en la seva experiència, però amb una història i uns per­so­nat­ges de ficció –ho deixa ben clar als crèdits–, Oli­ver Stone relata les experiències del sol­dat novell Tay­lor, que s’inte­gra en un esca­mot (pla­toon en anglès) a les ordres d’un tinent inex­pert i de caràcter dèbil. Enmig d’un con­flicte bèl·lic molt vio­lent, dos ser­gents de per­so­na­li­tats con­tra­po­sa­des entren aviat en con­flicte: Bar­nes (Tom Beren­ger), un fei­xista sense escrúpols, i Elias (Willem Dafoe), una per­sona ide­a­lista, com­pas­siva i de fer­mes con­vic­ci­ons morals. El con­flicte dins l’esca­mot esclata després de per­dre dos homes: entren en un poblet enmig de la selva i maten a sang freda uns quants viet­na­mi­tes inno­cents, ame­na­cen una nena, vio­len noies... Poques vega­des s’ha denun­ciat al cinema la vio­lació de drets humans per part de tro­pes nord-ame­ri­ca­nes com ho fa Oli­ver Stone en aquest film, i menys encara d’abu­sos sexu­als.

Joves actors que farien grans car­re­res, com Johnny Depp i Forest Whi­taker, fan papers secun­da­ris en un film que va popu­la­rit­zar una melancòlica peça clàssica com­posta el 1936 per Samuel Bar­ber, l’Ada­gio per a cor­des. La pel·lícula com­bina una posada en escena bri­llant, tant en les esce­nes dramàtiques de tensió entre com­panys d’armes com en les acci­ons bèl·liques, amb les refle­xi­ons de Tay­lor. “Lluito per man­te­nir el seny, a més de la vida; ja no sé què està bé i què està mala­ment”, escriu en una carta a la seva àvia. I en una altra diu: “No lluitàvem con­tra l’ene­mic, sinó con­tra nosal­tres matei­xos, con­tra l’ene­mic que hi ha dins nos­tre.”

Oli­ver Stone posa imat­ges al gran engany de què es va sen­tir víctima a la seva joven­tut, i a mesura que van caient homes en com­bat, d’un bàndol i l’altre, el cine­asta passa comp­tes amb el seu govern i ens regala unes quan­tes refle­xi­ons sobre Amèrica amb la veu en off de Char­lie Sheen/Tay­lor. “La guerra sem­pre serà allà, i el que ens queda de vida, bus­ca­rem bon­dat i sen­tit a la vida.” Acaba reve­lant ober­ta­ment el sen­tit metafòric dels ser­gents inter­pre­tats per Tom Beren­ger (la cru­el­tat, la guerra, la llei del més fort) i Willem Dafoe (l’huma­nisme, els valors morals), que repre­sen­ten també dues amèriques que con­vi­uen en con­flicte per­ma­nent. “Em sento com el fill d’aquests dos pares”, escriu Tay­lor.