La dona i el monstre

En el món fílmic de Gui­llermo del Toro hi pal­pita la idea que la ficció cine­ma­togràfica és una pos­si­bi­li­tat de cor­re­gir la rea­li­tat i fins, com en el cas del final d’El labe­rinto del fauno en què els habi­tants d’un poble s’impo­sen als ven­ce­dors de la guerra civil espa­nyola, la història. A La forma del agua, ambi­en­tada en la guerra freda, els herois són per­so­nat­ges sense reco­nei­xe­ment social i pròxims a l’exclusió: una dona muda que tre­ba­lla en el ser­vei de neteja d’una ins­tal·lació secreta con­tro­lada per mili­tars, un vell dibui­xant d’històries sense feina i gai, una afro­a­me­ri­cana que també és dona de la neteja, fins i tot un científic rus infil­trat als Estats Units i a la vegada vigi­lat per espies soviètics. A la seva diversa manera, sobre­tot en el cas de la muda que encarna Sally Hawkins, tots sen­ten una atracció per un home amfibi (un mons­tre, l’altre heroi de la història, ins­pi­rat en les cri­a­tu­res dels films de ciència-ficció de la Uni­ver­sal als anys 50) segres­tat, con­tro­lat i tor­tu­rat per un agent dels ser­veis secrets nord-ame­ri­cans. De fet, ple­na­ment inte­grat en el sis­tema social, aquest últim per­so­natge és el ver­ta­der mons­tre: vio­lent, tirànic, mas­clista, abu­sa­dor, ene­mic dels dife­rents.

Amb la seva habi­li­tat pel dis­seny de pro­ducció, la seva fan­ta­sia visual i un cert atre­vi­ment en el trac­ta­ment eròtic de la relació entre la dona i el mons­tre, Gui­llermo del Toro tre­ba­lla la ficció a favor dels seus herois per alli­be­rar-los de la rea­li­tat contrària a ells. Així, tot i que el mexicà no evita l’excés i el subrat­llat adhe­rits al seu cinema, el film ins­pira sim­pa­tia: es fa difícil no estar a favor seu.