La música del diable

Eric Gales, segons ell mateix, hau­ria de ser mort. Les dro­gues i l’alco­hol el van por­tar a la fron­tera entre aquesta vida i la següent més de cinc vega­des. Si ha acon­se­guit no anar-hi a petar no ha estat jugant pre­ci­sa­ment par­ti­des d’escacs, sinó armat amb una gui­tarra i tocant direc­ta­ment la música del dia­ble, el blues, amb una potència des­truc­tora. Només amb la intro­ducció de per­cussió i baix de la seva banda, els fona­ments de La Mirona van tron­to­llar. Després, Gales, un altre dels qui va caure a la mar­mita de Hen­drix de petit, va lliu­rar-se a una audiència entre­gada no només per l’exhi­bició de la seva tècnica inversa (sic), cer­ta­ment ini­mi­ta­ble, sinó amb un home­natge a una o mol­tes de les músiques negres que tots tenim al cap quan pen­sem en el Black Music Fes­ti­val.

Amb Boo­gie Man, un antic tema de Fred­die King –un altre dels qui l’espera a l’infern–, Gales i els tres mons­tres que l’acom­pa­nya­ven van dei­xar clar que el blues és, de fet, un lli­bre en blanc i que ells són els dibui­xants que l’omplen de color, ja sigui amb funk, jazz, rock dur o el que cal­gui. Amb un altre clàssic, Baby ple­ase don’t leave me (Buddy Guy), va mos­trar la seva ànima més soul can­tant pràcti­ca­ment a cap­pe­lla amb el públic fent un cor gòspel. Les jams i els solos van ser una cons­tant. Sem­pre amb un gro­ove frenètic però con­tro­lat. El tren avançava a tot drap però no des­car­ri­lava, com ara en la revisió ins­tru­men­tal bri­llant d’un clàssic de la música blanca, Don’t fear the rea­per (Blue Öyster Cult). En la part final, el funk d’un tema ori­gi­nal de Gales, Swamp, va fer lluir-se la seva per­cus­si­o­nista a l’esce­nari per aca­bar amb una dosi de Hen­drix a les venes introduït pel Für Elise. Al final, emo­ci­o­nal­ment exhaust, ho va dir: “Tor­naré.”