cultura

Criteris editors

Israel Clarà

L’ofici de poeta

Diuen que en la soci­e­tat con­tem­porània, fruit de la glo­ba­lit­zació, s’han per­dut els ofi­cis. És cert que avui és gai­rebé impos­si­ble tro­bar un boter, un bufa­dor de vidre o un cis­te­ller. Sem­blava, però, que l’ofici de poeta s’havia pre­ser­vat fins a la irrupció de la més pura mos­tra de capi­ta­lisme dins el món de les lle­tres, sobre­tot pel que fa a la poe­sia.

Avui en dia fa l’efecte que tot­hom que esti­gui dis­po­sat a pagar es pot auto­e­di­tar el seu lli­bre. Parlo de les nom­bro­ses empre­ses de ser­veis edi­to­ri­als que han anat pro­li­fe­rant i que s’auto­a­no­me­nen edi­to­ri­als traint el més noble i ele­vat sen­tit de la paraula. Ofe­rei­xen maque­tació, cor­recció de pro­ves i rea­lit­zació de la coberta, dis­tri­bució i unes con­di­ci­ons econòmiques abu­si­ves. Això sí, el màrque­ting està garan­tit amb una sèrie de micros soli­ta­ris con­sis­tents, per regla gene­ral, en una tournée de reci­tals i pre­sen­ta­ci­ons per poder ven­dre lli­bres sufi­ci­ents i amor­tit­zar la inversió.

La qua­li­tat, tocada de mort

Sobre les bon­dats o per­ver­si­ons d’aquest sis­tema no en diré res, però el que és evi­dent és que, sota la pre­missa que tot s’hi val i tot és pos­si­ble, la cura dels tex­tos, la qua­li­tat del que es publica i el vell i vene­ra­ble ofici de poeta se’n res­sen­ten de mort. He tin­gut l’opor­tu­ni­tat de lle­gir alguns lli­bres pro­ducte d’aquesta dèria i els resul­tats no poden ser més dece­be­dors: manca d’uni­tat, poe­mes plens d’erra­tes i fal­tes d’orto­gra­fia i, sobre­tot, una pèssima qua­li­tat literària que no aporta res al món.

Abans, quan els edi­tors eren edi­tors i les edi­to­ri­als, edi­to­ri­als, com Joan Sales amb el Club Edi­tor i Josep Janés amb La Rosa dels Vents, entre d’altres, els cri­te­ris eren estric­tes. I pot­ser, en aquest àmbit abso­lu­ta­ment gratuït de la lite­ra­tura, ho havien de ser. El pro­blema més greu és que, amb aquesta pro­li­fe­ració de pseu­do­po­e­tes i pseu­do­lli­bres, es con­fon el públic que no és lle­git i se l’acos­tuma a la baixa qua­li­tat literària. Sem­bla que equi­pa­rant un lli­bre de Sal­va­dor Espriu amb el de Pròsper Arru­fat (i m’invento el nom) es doni la mateixa cate­go­ria artística a totes dues obres. El tre­ball precís i preciós, d’excels mini­a­tu­rista, que sem­pre havia carac­te­rit­zat el poeta gai­rebé no exis­teix. El deure dels edi­tors era i hau­ria de ser vet­llar també per la qua­li­tat de les obres, de manera que el lli­bre final no sigui el resul­tat d’una cadena de mun­tatge, sinó una cri­a­tura ges­tada i ali­men­tada amb paciència i temps, com viuen i crei­xen totes les coses belles de la vida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia