dansa

CULTURA

Ballar cap a casa

Les coreògrafes Marina Mascarell i Aina Alegre, residents a Amsterdam i París, tornen a Barcelona gràcies a l’acolliment del Mercat de les Flors i la Hiroshima

MarinaMascarell va tornar amb ‘Three Times Rebel’ després del seu ‘Mongrel’ de fa dos anys al Mercat de les Flors
Aina Alegre ja prepara un trio sobre els cabarets dels anys trenta per a la Hiroshima

La sor­tida cap a Europa dels balla­rins per pro­fes­si­o­na­lit­zar-se és una cons­tant que es manté des dels anys vui­tanta (amb exem­ples com ara Cesc Gela­bert i Maria Rovira). Si abans el viatge es produïa per ampliar els conei­xe­ments, avui també hi ha una certa sor­tida per a la pro­fes­si­o­na­lit­zació com a balla­rins d’altres com­pa­nyies. És una sor­tida que demos­tra una nota­ble pre­ca­ri­e­tat en el sec­tor de la dansa a Cata­lu­nya, però que, d’altra banda, per­met una con­nexió directa amb la punta de llança de la dansa con­tem­porània de tota Europa. La sor­tida més o menys voluntària sovint demana un retorn. Fa pocs dies, van coin­ci­dir en la car­te­llera l’anunci de dos ini­cis de retorns. Els de Marina Mas­ca­rell i Aina Ale­gre.

D’una banda, Mas­ca­rell pre­sen­tava a Bar­ce­lona Three Times Rebel (ins­pi­rant-se en el poema de Maria-Mercè Marçal) a la sala Maria Aurèlia Cap­many del Mer­cat de les Flors. Era una segona visita, després de debu­tar el 2016 amb Mon­grel, una peça feta per encàrrec amb la Göteborgs Ope­rans Danskom­pani. Aquest quin­tet, que fa una reflexió sobre la desi­gual­tat entre home i dona, ja sota el segell de com­pa­nyia pròpia, va ser­vir per fer ofi­cial que ella serà una de les noves artis­tes asso­ci­ada al Mer­cat de les Flors, sota la direcció d’Àngels Mar­ga­rit. La nova direc­tora va anun­ciar que ani­ria fent públi­ques les noves incor­po­ra­ci­ons a mesura que es vagin pre­sen­tant core­o­gra­fies aquesta tem­po­rada.

El dia abans, Ale­gre pre­sen­tava a la premsa la seva segona core­o­gra­fia (El dia de la bèstia) a la Sala Hiros­hima. Aquesta sala pri­vada del Paral·lel li ha ofert la pos­si­bi­li­tat de poder vin­cu­lar-se com a artista resi­dent, que va molt més enllà del que sig­ni­fica aju­dar a la residència tècnica i donar suport econòmic a la pro­ducció. Hi ha un tre­ball més de fons que implica tro­bar un cir­cuit per pre­sen­tar la nova peça al cir­cuit català i esta­tal. I en el cas de la Hiros­hima, d’obrir vin­cles en altres peti­tes sales d’arreu d’Europa per tei­xir una xarxa que visu­a­litzi i posi en valor aquests artis­tes que ron­den la tren­tena d’edat.

Marina Mas­ca­rell fa 12 anys que tre­ba­lla a Ams­ter­dam. Des de fa temps, que ha anat nor­ma­lit­zant el seu pas cap a coreògrafa, fent encàrrecs per a com­pa­nyies de molta potència. A Mon­grel, per exem­ple, hi havia un repar­ti­ment de 12 balla­rins i 3 músics en directe. La valen­ci­ana (que el 2015 va rebre el premi de dansa del BNG Bank, en ser con­si­de­rada una artista de gran pro­jecció i de molt talent) té clar que en la seva bio­gra­fia per­so­nal no con­tem­pla viure sem­pre a Ams­ter­dam. En aquest sen­tit, la invi­tació del Mer­cat de les Flors li per­met fer un pri­mer pas de tor­nada. Però com­prova que a Europa hi ha molt més nor­ma­lit­zada la dansa con­tem­porània amb molta més atenció per part de les admi­nis­tra­ci­ons i també dels espec­ta­dors.

De Vila­franca a París

El cas d’Aina Ale­gre, veïna de Vila­franca del Penedès, que va mar­xar a París a ampliar els seus estu­dis de dansa als 21 anys és paral·lel. El seu tre­ball, de fet, és un cant al retorn perquè El dia de la bèstia (Le jour de la bête) remet a una cele­bració fes­tiva, de comu­ni­tat, que no es pro­du­eix amb la mateixa lli­ber­tat al cen­tre d’Europa: “Un pro­jecte artístic sor­geix d’una man­cança.” Ale­gre con­si­dera que a la Medi­terrània és molt habi­tual la cele­bració de fes­tes en què es per­met sal­tar-se les con­ven­ci­ons soci­als (com podria ser el Car­na­val). I com aques­tes cele­bra­ci­ons cons­tru­ei­xen comu­ni­tat o refor­cen els seus inte­grants com a mem­bres d’una soci­e­tat, indi­vi­du­al­ment. A l’Estat francès, l’indi­vi­du­a­lisme és pre­do­mi­nant i ella rei­vin­dica els moments de comu­ni­tat. La jove coreògrafa ha inves­ti­gat durant un any i mig com tras­lla­dar acci­ons de festa (s’hi poden veure els cas­te­llers o una pro­cessó, aven­tura Gas­ton Core, direc­tor de la Hiros­hima) a l’esce­nari. Però supera, en molt, tras­lla­dar els movi­ments de la dansa folklòrica a la con­tem­porània: tra­du­eix el dis­curs de comu­ni­tat i festa a un esce­nari en què hi ha sorra a terra on el movi­ment dels balla­rins deixa unes pet­ja­des, un ras­tre.

El tre­ball de Marina Mas­ca­rell ha fet un tomb a par­tir de Three Times Rebel. Fins al punt que, si ha de revi­sar core­o­gra­fies ante­ri­ors, mira d’adap­tar-les a la seva nova cos­mo­visió, tot i que apunta que va entrar en la lluita a favor de la igual­tat d’opor­tu­ni­tats “de manera orgànica”, sense forçar res. I és que, des del 2015, s’ha endin­sat a enten­dre i rei­vin­di­car el femi­nisme i recla­mar igual­tat entre l’home i la dona en tots els aspec­tes de la vida. Per això, en el seu repar­ti­ment hi ha cinc balla­rins (qua­tre noies i un noi), però cap desen­vo­lupa el seu rol de gènere. De fet, si va triar el ballarí és perquè el va iden­ti­fi­car amb l’Orlando que des­criu Vir­gi­nia Woolf, “icona del femi­nisme”, com l’home que des­co­breix que vol ser dona i que con­clou amb una con­tun­dent: “Ell era el mateix però el seu destí havia can­viat.”

Quarta gene­ració del retorn

Diu­menge pas­sat, en un debat amb motiu dels pre­mis de la Crítica (que s’entre­guen aquest dilluns), la peri­o­dista Clàudia Bru­fau par­lava de la quarta gene­ració de coreògrafs. Molts havien fet el salt a Europa (“com si fos un Eras­mus”, iro­nit­zava Pere Faura) i tor­na­ven a Cata­lu­nya. Faura serà un artista resi­dent al Mer­cat a par­tir d’ara i això li donarà cer­tes opor­tu­ni­tats per anar esta­bi­lit­zant el seu pro­jecte de ballarí i coreògraf.​Un altre cas sonat és el de Lali Ayguadé, que, fa poques set­ma­nes, repre­sen­tava el seu segon mun­tatge de la tri­lo­gia de la trans­for­mació Iuanme, al Mer­cat de les Flors. Ayguadé, balla­rina de coreògrafs com ara Akram Khan i Hofesh Shc­he­ter, va tor­nar a Bar­ce­lona fa cinc anys. Reco­nei­xia, en un arti­cle abans de l’estrena d’aquest mun­tatge, la difi­cul­tat de fer-se un espai en la car­te­llera cata­lana. I, alhora, la pos­si­bi­li­tat de créixer a par­tir de conèixer experiències paral·leles com ara el tea­tre de car­rer (Incógnito, 2014) o el circ amb Bèsties del Baró d’Evel, que tor­narà a l’abril al Mer­cat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia