Acabat, inacabat

Que una obra artística comenci i acabi és la con­seqüència directa –i l’única pos­si­ble– de la seva natu­ra­lesa abs­tracta i frag­mentària. L’aspi­ració a l’obra total –tant si és plàstica com dis­cur­siva– està con­dem­nada a la perpètua impos­si­bi­li­tat jus­ta­ment perquè no dis­po­sem d’infi­nits i eter­ni­tats més que en la dimensió de les idees, i en aquesta nostàlgia rau un dels ele­ments mecànics fona­men­tals de l’art, i en part, i de manera en part para­do­xal, la seva raó de ser: expres­sar en un espai i un temps limi­tats allò que en trans­cen­deix els límits.

En la música, la casuística és pot­ser més evi­dent que en d’altres dis­ci­pli­nes. Les peces ina­ca­ba­des, el reco­sit de Süssmayr sobre el Rèquiem de Mozart, les ter­mi­na­ci­ons de la mal ano­me­nada Fuga a tre sog­getti a càrrec dels Busoni, Tovey, Walcha, Göncz, Moro­ney, de tants altres dis­cre­pants de l’opinió dels filòsofs de la geo­me­tria que és ina­ca­bada perquè l’eso­te­rista Bach, fent pas­sar la nume­ro­lo­gia davant de la música, va tro­bar un super­sen­tit només des­xi­fra­ble a través dels nom­bres i el seu sig­ni­fi­cat. Amb l’excepció de Berio, que aporta una ele­gant i devota solució a par­tir de recur­sos orques­trals –mal que dis­cu­ti­ble, perquè trai­ria un hipotètic propòsit de Bach–, hi ha els qui refre­gei­xen els ele­ments en joc tan sols per evi­tar un final abrupte, i els qui, llas­tats per l’excés sen­ti­men­tal d’ima­gi­nar que amb aquesta peça Bach cul­mi­nava el seu lle­gat musi­cal, intro­du­ei­xen el tema prin­ci­pal de L’Art de la Fuga, que no apa­reix en l’última peça tal com ha per­vis­cut, pen­sant en l’hipotètic tour de force final. Per a d’altres, seria una peça que, per l’absència del tema bàsic, no estava des­ti­nada a l’obra. Bach l’hau­ria dei­xat com un enigma a resol­dre, perquè cada intèrpret ho fes a la seva manera; tot final harmònic i cohe­rent seria accep­ta­ble, o només n’hi hau­ria un de cor­recte? Tenen les coses un aca­ba­ment arti­cu­lat i lògic en relació amb els ante­ce­dents? No és rea­lisme un final abrupte del dis­curs artístic? Qui s’ha entre­tin­gut a aca­bar les Pietàs inter­rom­pu­des de Mic­he­lan­gelo, aquells blocs de pedra esbos­sats? La torre de Babel del gòtic, la cate­dral de Saint-Pierre de Beau­vais? Què hi ha de casual i què d’inten­ci­o­nat en la inter­rupció de les grans reso­lu­ci­ons? Fer­mat havia tro­bat ell sol i en un full de paper –no devia exce­dir gaire el marge de l’Aritmètica de Dio­fant– una demos­tració que ha cos­tat segles i quan­ti­tats ingents de ments pen­sants i de pàgines de rao­na­ments rea­lit­zar? La majo­ria de matemàtics actu­als estan con­vençuts que no, que la demos­tració de Fer­mat era errònia. O que havia gas­tat una broma.