“La datació de Sant Romà de Sidillà pot fer endarrerir la d’altres peces similars”

L’Ajun­ta­ment de Foixà és l’admi­nis­tració que té més mèrit en la recu­pe­ració del jaci­ment, a més dels pro­pi­e­ta­ris, perquè la Gene­ra­li­tat el 2013 havia arxi­vat la pro­posta de decla­ració de BCIN, hi va haver l’incendi, i va que­dar des­pro­te­git fins que mesos després va rebre la con­si­de­ració d’Espai de Pro­tecció Arqueològica, el 2014. En tot ple­gat va influir la pressió que vam mirar de fer des del ter­ri­tori, i el rebom­bori i la pro­tecció segu­ra­ment va con­tri­buir que l’equip de la UB es fixés en les seves poten­ci­a­li­tats.

El fet que els arqueòlegs hagin con­fir­mat que el que se n’havia dit torre és, en rea­li­tat, un mau­so­leu tar­do­romà és una notícia extra­or­dinària. I també és llo­a­ble la feina dels tècnics de la Dipu­tació, que van apos­tar perquè el jaci­ment fos visi­ta­ble i quedés ben pro­te­git. Només trobo que cal­dria donar més visi­bi­li­tat al topònim tra­di­ci­o­nal.

Sidillà és un topònim per­dut. Està bé divul­gar-lo, sobre­tot a escala de publi­ca­ci­ons, però popu­lar­ment no exis­teix. Ningú no el feia ser­vir, sinó que el nom que ha per­du­rat és Sant Romà (o Romans), una referència al patró. M’estra­nya, però, que en els pla­fons expli­ca­tius no apa­re­gui pràcti­ca­ment el topònim de Sant Romà. I més quan Sidillà és un terme que prové de les referències lla­ti­nit­za­des dels docu­ments, i ni tam­poc sabem si hau­ria evo­lu­ci­o­nat en català cap a Sidillà; Sedillà, amb e, i també hi ha argu­ments per escriure-ho amb c. Però la gent de l’entorn en con­ti­nuarà dient “Sant Romà”, perquè és el topònim popu­lar.

Sant Romà, als anys 70, es conei­xia més com a Sant Romà de les Are­nes, que és un topònim que ja apa­reix en l’època medi­e­val. D’en Miquel Oliva, que era direc­tor del Ser­vei d’Arque­o­lo­gia i Monu­ments de la Dipu­tació, i pri­mer direc­tor del con­junt d’Ullas­tret, que va publi­car el pri­mer tre­ball en pro­fun­di­tat sobre l’església el 1959. I el 1977, acaba de fer qua­ranta anys, en el pri­mer dels meus tres volums de L’arqui­tec­tura medi­e­val a l’Empordà, ja vaig situar la cro­no­lo­gia pos­si­ble de l’església entre els segles VII i VIII, com ara s’ha con­fir­mat en les exca­va­ci­ons, amb les tro­ba­lles mate­ri­als i les anàlisis de Car­boni 14. No és que em vul­gui posar cap meda­lla, però és una satis­facció haver-ho encer­tat.

Alguns autors la situ­a­ven al segle X, però més d’acord amb els docu­ments con­ser­vats que amb les carac­terísti­ques: cosa poc reco­ma­na­ble sabent que és una època en què s’han per­dut infi­ni­tat de docu­ments i se’n con­ser­ven ben pocs. Era ago­sa­rat situar-la en el període visigòtic, però sem­pre he estat par­ti­dari d’estu­diar si les res­tes de l’Empordà, el Ros­selló i aquesta zona podien encai­xar en aquests segles fos­cos, que van del VII al X. El fet que s’hagi com­pro­vat ara la datació de Sant Romà de Sidillà pot fer endar­re­rir la d’altres peces i res­tes simi­lars.

Sant Julià de Boada, per exem­ple. La mateixa Porta Fer­rada, i les tor­res del mones­tir de Sant Feliu; Bell-lloc d’Aro. I d’altres de l’Alt Empordà i el Ros­selló. A més, l’exca­vació de Sidillà, amb la des­co­berta del mau­so­leu i l’asso­ci­ació de la necròpoli i la cro­no­lo­gia antiga de l’església esde­ve­nen un exem­ple únic, que es podrà estu­diar bé sobre la implan­tació del pobla­ment al Baix Ter, on hi ha infi­ni­tat de topònims que deri­ven de noms lla­tins –Flaçà, Celrà, Par­lavà, Rupià, Camp­dorà...– d’antics pro­pi­e­ta­ris de fun­dus romans.

Al segle XIII, quan Sant Romà encara cons­tava com a parròquia, hi ha constància docu­men­tal de masos dis­per­sos a la roda­lia fins al segle XIV. És una línia de recerca que podria donar resul­tats interes­sants.

Hi ha un cas que em pre­o­cupa, d’una església con­si­de­rada pre­romànica, pos­si­ble­ment d’entre els segles VII i VIII a Sant Cli­ment Ses­ce­bes: Santa Fe dels Solers. Està dins de la zona mili­tar, i tot i que des de Defensa hi havia bona pre­dis­po­sició, i l’Ajun­ta­ment i el Con­sell Comar­cal tre­ba­lla­ven per pro­te­gir-la com a bé cul­tu­ral d’interès local (BCIL), no hi ha notícies.

Hi ha la vila romana de Vila­renys, a Vall-llo­brega, que es vol tapar i té un arc cro­nològic ampli en els segles que la fan interes­sant. I ja se’n van per­dre d’altres a la vora, com per exem­ple a prop del cas­tell de Sant Esteve de la Fosca, dècades enrere.

Que són medi­e­vals i for­men part del con­junt del mones­tir de Sant Feliu de Guíxols, el més impor­tant de tota la comarca. Esta­ria bé res­pec­tar-les i ade­quar, en tot cas, el pro­jecte de museu perquè hi encai­xin.

Les dar­re­res van ser a Sidillà. Però ja sóc gran i em vull aga­far les coses amb més calma. Estic escri­vint sobre el mis­teriós mones­tir de Sant Pau de Font-clara, a Palau-sator, però vaig al meu ritme. Amb aquest espe­rit ja vaig dei­xar fa anys la pre­sidència de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis del Baix Empordà, que va ser quan em vaig jubi­lar de veri­tat.