Art subterrani

M'agrada l'aire lliure i la llum natural, però sento una hipnòtica seducció pels subterranis del metro. Conquerir el subsòl em sembla que serà l'alternativa a conquerir l'univers un cop ens adonem que als planetes perduts no hi ha animades tavernes com la de La guerra de les galàxies, sinó desolació amb excés de temperatura o desolació amb un fred que pela.

De petit em semblava màgic l'espai subterrani de l'avinguda de la Llum, part del qual correspon ara a la botiga Sèfora i a l'FNAC Triangle de plaça Catalunya. En aquell cau de talps hi havia un cinema de malfiar, uns quants basars que venien rellotges, transistors i quincalla i una paradeta d'El Tío de la Bota, on s'oferien vinets amb una tapa que solia ser un bocinet de pa amb un tall de llonganissa infecta o una banderilla en què l'oliva estava ja ben morta abans que la punxés l'escuradents. Tot allò s'havia creat, si no em vam informar malament, sota la inspiració de París. Mirant-ho amb ulls d'ara, crec que el lloc de referència era Reguginar de la Sierra en festes patronals.

Tot i que de tant en tant o em roben la cartera, o ensopego per les escales, o he (hem) de suportar la fortor humana, o em castiguen l'oïda amb una versió eslava de la bamba, m'estimo el metro. Sovint imagino noves aplicacions per als espais lliures que complementin la compra del pa, del diari, del cuponazo, d'un llibre o d'un paraigües, activitats necessàries per subsistir a la superfície que es poden fer sota terra. Des de fa uns anys, cada nova estació de metro que es construeix arriba amb el bonus track d'una intervenció artística. Fa un parell de setmanes es va presentar el catàleg de les últimes intervencions fetes al metro per Enric Maurí, Salvador Joanpere, Antonio Ortega i el desaparegut Jordi Benito, que va fer una peça al vestíbul de l'estació dels ferrocarrils catalans de Provença.

Pel que fa a l'amic Enric Maurí, la seva darrera intervenció al metro ha estat a l'estació de Trinitat Nova, un espai que és un caramelet dins del laberint underground de Barcelona. Seva és també la peça de l'estació Fòrum-Maresme, que ens parla de la multiculturalitat.

Per realitzar el treball de Trinitat Nova, Maurí va parlar molt amb la gent del barri. Es tracta d'una d'aquelles zones de la Barcelona que s'ha construït sense la benedicció de la centralitat de la ciutat. Cada equipament, cada nou servei, cada millora en els transports ha hagut de ser guanyada a crit reivindicatiu dels veïns. I molts d'aquest xisclets es van fer quan el preu per fer-se sentir era molt alt. T'hi jugaves la pell.

Maurí va descobrir, entre xerrada i xerrada, que la història del barri només es transmet de manera oral i que arriba a tot estirar fins als anys 50. L'artista va aplegar els fets més significatius del passat del barri i va descobrir que era una zona despullada de tota mena de luxe, lligada a aqüeductes que abastien d'aigua la ciutat, a cadafals que es muntaven per ajusticiar els condemnats a la forca i a fàbriques que feien poc saludable l'aire del barri.

Per explicar el passat del barri, Enric Maurí va configurar una cronologia que arrenca el 1142 amb la reconstrucció de la Capella de la Santíssima Trinitat i esmenta fets com la construcció de la via fèrria del tren del nord (1855), (la creació de la parròquia de Trinitat Vella (1939) o l'enderroc de la Torre del Baró (1966). Maurí ha volgut donar calidesa a aquests fets i una dimensió humana a l'obra. Per això va demanar als veïns que pintessin roselles. L'artista les ha tractat amb fotografies de flors reals i les ha processat amb el sistema d'imatges lenticulars, que, pels que van fer un tomb per l'avinguda de la Llum, és el mateix sistema que es feia servir en les postals multicolors que venien als basars en què una xicota oriental ens picava l'ullet. La mateixa mirada de complicitat que Maurí ha volgut adreçar als veïns del barri.