Còmic

Picasso al front

Daniel Torres fabula en el còmic ‘Picasso en la Guerra Civil’ amb la presència del geni artístic en el conflicte bèl·lic combatent en el bàndol republicà al front de l’Ebre

L’àlbum té tres registres gràfics; un d’ells és el de Picasso com a dibuixant de còmics
Malgrat el desig del pintor no se li dóna un fusell sinó se’l posa al comandament d’una impremta

El dibui­xant Daniel Tor­res (Teresa de Cofrents, Vall de Cofrents, 1958), després d’haver enlles­tit l’obra enci­clopèdica La Casa, un còmic sobre la història de la llar, donava vol­tes a la idea de pren­dre un per­so­natge real i enca­bir-hi a la seva vida per­so­nal un espai de ficció, un pro­jecte que ell ano­mena La veri­ta­ble vida de... Però no sabia qui triar. Pas­se­jant pels car­rers de València li va venir la ins­pi­ració: “Vaig tenir un encon­tre que em va donar la clau d’on havia d’apun­tar: en un apa­ra­dor hi havia un lli­bre sobre Picasso”, explica el dibui­xant des del seu estudi al barri bar­ce­loní del Poble­nou.

Ales­ho­res va pen­sar quin aspecte podia afe­gir a la vida de Picasso i va tro­bar que la presència de Picasso al front de la Guerra Civil era un fac­tor prou cohe­rent en la seva història i del qual es podia per­me­tre fabu­lar. Així va néixer l’àlbum Picasso en la Guerra Civil, que acaba de publi­car Norma Edi­to­rial i que es pre­sen­tarà al Museu Picasso de Bar­ce­lona la set­mana vinent. Des que va començar amb el pro­jecte fins a la seva publi­cació només li han cal­gut un parell d’anys.

La història arrenca quan Picasso ja ha com­plert els 73 anys. Tot i que era un home fort, i encara viu­ria prop de vint anys més, per pri­mer cop se sent aba­tut. És la pri­mera vegada que l’ha dei­xat una dona: Françoise Gilot, que marxa cap a París amb els dos fills en comú, Claude i Paloma. Ales­ho­res, la ficció del còmic plan­teja que Picasso vol viure una vida que el destí li va robar perquè en la Guerra Civil el pin­tor ja tenia 53 anys: empu­nyar un fusell per defen­sar la República. I l’encar­rega a un jove dibui­xant refu­giat a França –som a finals dels anys cin­quanta– que li dibuixi una història que final­ment no acaba sent ben bé el que pen­sava en un prin­cipi.

En comp­tes d’aga­far el fusell, és enviat al front de l’Ebre amb un camió impremta, obse­qui de les Bri­ga­des Inter­na­ci­o­nals, on a més de fulle­tons per ani­mar la tropa crea una his­to­ri­eta per minar la moral de l’exèrcit ene­mic. Aques­tes his­to­ri­e­tes són envi­a­des a les trin­xe­res ene­mi­gues gràcies a uns coets de revet­lla que fabrica l’arti­fi­cier valencià que per­tany al mateix des­ta­ca­ment que Picasso. D’aquesta manera, l’autor intro­du­eix al lli­bre tres regis­tres gràfics dife­rents: el de Tor­res fent el lli­bre, el del dibui­xant de ficció rea­lit­zant la història ima­gi­nada, i el de Picasso que dibuixa un còmic pro­pa­gandístic, en la línia de la premsa satírica de l’època. Picasso tria el dibui­xant perquè ha vist tre­balls seus a revis­tes de moda. El dibui­xant signa Mar­cel, el que en un prin­cipi fa pen­sar que és un autor francès, però Mar­cel ve de Mar­ce­lino. “Això és cert perquè a casa nos­tra se’ns conei­xia com Els mar­ce­li­nos, explica l’autor, que també ha afe­git petits detalls de com­pli­ci­tat que fan referència a la seva pròpia bio­gra­fia.

La tria de Picasso, a més de l’encon­tre fortuït amb la seva imatge, té un com­po­nent també per­so­nal: “Amb Picasso tenia un deute des dels meus temps d’estu­di­ant; Picasso m’agra­dava però amb una certa reticència. M’ha agra­dat molt el Picasso dibui­xant i gra­va­dor, però no tant el Picasso pin­tor i escul­tor. Per fer front a aquest deute faig que Picasso encar­re­gui a algú La veri­ta­ble vida de...”

Tor­res no en té prou amb les gira­gon­ses visu­als que fa a l’obra i afe­geix un altre ele­ment per­so­nal en l’argu­ment. El dibui­xant que apa­reix en la història és el pare de l’autor, un jove casat, per tant també hi apa­reix la seva mare.

Al lli­bre hi sur­ten referències a ele­ments reals de la història de Picasso dels quals l’autor fa la seva pròpia inter­pre­tació. Per exem­ple, Picasso és al front, quan l’exèrcit repu­blicà es retira, amb l’artista Geor­ges Bra­que, que el con­vida a París quan tot s’acabi o hagi de fugir a algun lloc. També apa­rei­xen les senyo­re­tes d’Avinyó amb Car­les Casa­ge­mes i Jaume Sabartés. Les senyo­re­tes tor­na­ran a sor­tir als pas­quins que Picasso dibuixa per als sol­dats. Algu­nes de les anècdo­tes estan docu­men­ta­des pels seus biògrafs. Com la manera que uti­litza Picasso per pagar al seu dibui­xant: li regala un qua­dre i tot seguit li treu de les mans i li com­pra. “Picasso, que tenia fama de gar­repa, era una per­sona deli­cada. Quan havia de donar diners a la gent per aju­dar-la, i per no ferir la seva sen­si­bi­li­tat, feia ser­vir aquest mètode amb l’argu­ment que el qua­dre encara no estava aca­bat.” També hi surt la irri­tació que li produïa quan li deien Picazo en comp­tes del seu veri­ta­ble nom. “Pot­ser perquè era el cognom de la mare, a qui s’esti­mava molt. Com a les seves ties. Al seu pare no tant. Picasso era un home de dones”, explica el dibui­xant valencià.

La por­tada del lli­bre està ins­pi­rada en un retrat de cos sen­cer que va fer Ramon Casas a Picasso i amb una cèlebre imatge de Char­lot en una trin­xera.

Tot i que amb diver­sos tre­balls de Picasso s’ha vol­gut tro­bar paren­tius amb el còmic, com el gra­vat Sueño y men­tira de Franco, que pre­senta una seqüència d’imat­ges que va fer con­tra el dic­ta­dor, el geni mala­gueny no va dibui­xar his­to­ri­eta, tot i que, segons explica Tor­res, n’era un gran afi­ci­o­nat. “Es feia enviar a través de Ger­trude Stein els tabloi­des ame­ri­cans que publi­ca­ven tires còmiques. Sobre­tot li agra­dava molt Kraky Cat i suposo que es devia lle­gir la resta de tires; també crec que conei­xia Little Nemo i altres per­so­nat­ges que sor­tien als dia­ris”, diu Tor­res. L’autor encara no sap si repe­tirà la fórmula que ha ence­tat amb Picasso. “Quan vaig enlles­tir-lo se’m va ocórrer una idea: fer un nou lli­bre que tingués con­tinuïtat amb aquest. Deu anys després Picasso vol que el dibui­xant el porti a l’època de Goya, un Picasso en la guerra de la Inde­pendència en què podrien tre­ba­llar junts fent gra­vat Goya i Picasso.

L’univers Roco Vargas es fa gran

Daniel Torres és conegut sobre tot per la sèrie protagonitzada per Roco Vargas, un aventurer sideral que en els seus temps d’esbarjo es dedica a escriure novel·les de ciència-ficció i a alternar amb els clients del seu club. Però com el Rick de Casablanca, necessita alguna cosa més que portar un negoci, i viu unes trepidants aventures en un món que Torres anomena Retrofutur. El personatge va néixer l’any 1983, inscrit en el moviment de la línia clara europea, tot i que moltes de les característiques de la sèrie tenen a veure amb els clàssics nord-americans del còmic dels anys quaranta.

Daniel Torres, a la manera dels spin-off que ara són cada cop més freqüents en el cinema, la televisió i el còmic, està preparant un nou àlbum, que portarà el títol d’El futuro que no fue, que tindrà com a protagonista un dels personatges ocasionals de la sèrie: Archi Cooper, un detectiu que va acabar mort, cosa que l’autor va lamentar. Ara l’ha recuperat en un nou guió. L’acció passarà a la ciutat de Monte Bahia, on viu Roco Vargas. Amb aquest nou treball, Torres té la intenció d’ampliar l’univers de la sèrie, de la qual ja s’han publicat nou àlbums.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia