Amb personalitat

Lluís Costa és un músic amb per­so­na­li­tat, un cre­a­dor de llarg recor­re­gut que ha tri­gat més de qua­tre anys a gra­var el seu pri­mer disc en soli­tari –al seu ritme i en el seu propi estudi pro­fes­si­o­nal–, que diven­dres va pre­sen­tar a La Pla­neta, acom­pa­nyat d'amics tant a l'esce­nari com entre el públic, que va exhau­rir les entra­des. Un mar de con­fetti, el resul­tat d'aquest llarg procés cre­a­tiu, és una obra medi­tada i molt tre­ba­llada a l'estudi, per la qual cosa està far­cida de petits detalls pro­pis d'un orfe­bre de la música, d'un artesà que estima el seu ofici. Envol­tat de músics de pri­mera, la majo­ria sal­tencs –i així ho va remar­car el mateix Costa per rei­vin­di­car que un altre Salt és pos­si­ble–, Costa va afron­tar diven­dres el segon gran repte: por­tar al directe tot l'uni­vers musi­cal que pri­mer havia cons­truït al seu cap i al seu estudi. Pop, jazz, essències medi­terrànies, lla­ti­nes, fla­men­ques i ori­en­tals, fins i tot una mica de blues-rock... Tots aquests ingre­di­ents donen com a resul­tat una sin­gu­lar pro­posta ins­tru­men­tal amb la gui­tarra com a reina i algu­nes inter­ven­ci­ons vocals, per con­vi­dar l'oient a viat­jar en l'espai i el temps. Encer­ta­des ver­si­ons de John Zorn, Nitin Sawh­ney i Sam Cooke vist a través del gui­tar­rista Bill Fri­sell, a més del tema de Taxi dri­ver, van com­ple­men­tar la inter­pre­tació de gai­rebé tots els temes del disc. Espe­ci­al­ment emo­tiva va ser Al mar, amb l'acordió de Nacho Lesko i la per­so­nalíssima veu de l'argentí Dardo. I també cal des­ta­car el bon tre­ball de coor­di­nació entre les vide­o­pro­jec­ci­ons –sur­fis­tes en acció, fes­tes tro­pi­cals– i una música que ja ha nas­cut amb vocació cine­ma­togràfica. Costa 59 és una magnífica raresa.